La doble pregunta (Publicat a l’ARA, 17 de desembre de 2013)

L’acord de dijous té dos grans virtuts. La primera és que recolza en una gran majoria que, molt probablement, arribarà als dos terços del Parlament quan el pacte se sotmeti a votació. La segona és que, en incloure la paraula “independent”, vehicula els anhels d’una gran part de la població i permet explicar l’estat de la qüestió a casa i a fora amb claredat.

Tot això ha tingut tres conseqüències crucials. Primer, s’ha generat una clima ciutadà positiu, gairebé efervescent. Comprovar que els polítics accepten el lideratge de la societat civil dóna vida al país i a les seves institucions. Segon, l’ambient distès i tranquil de l’acord ha reforçat la capacitat dels partits sobiranistes de resistir plegats en un viatge que no serà fàcil. Tercer, s’ha accentuat el desconcert discursiu, que no de poder polític, d’Espanya. És difícil combatre la demanda de ser consultats democràticament sobre el futur de Catalunya: recordem que el referèndum no implica trencament sinó solament expressió de voluntats.

D’altra banda, cal reconèixer que a la pregunta hi ha un fort component de tercera via – tot i que, al meu entendre, es tracti d’una tercera via descafeïnada i amb una certa dosi d’autogol federalista.

La pregunta, que té forma d’arbre de decisió, ofereix tres opcions: No, Sí-No i Sí-Sí. La crítica de Miquel Iceta (a El Periódico) a l’exclusió de la segona volta dels ciutadans que voten No d’entrada no sembla convincent. Per definició, aquests votants s’autoexclouen de votar-la. Obrir la segona volta a tothom hauria generat força confusió i hauria estat gairebé idèntica a permetre votar entre tres o més opcions. El CATN va desaconsellar aquest sistema perquè fa molt difícil produir un mandat polític clar.

Com ja explicava en Jordi Graupera a La Vanguardia dissabte, la solució adoptada tendeix a afavorir la posició intermitja del Sí-No. Imaginem (en un cas extrem però no implausible) que el 49,99% vol la independència, un 30% no vol cap canvi i només un 20,01% vol un estat (no independent). A la primera volta guanyaria el Sí. A la segona també. Tanmateix, sobre el conjunt de votants, el Sí-Sí no arribaria al 50% i, per tant, sota la regla de tenir més del 50% de tots els vots emesos, la independència no tindria prou suport. De fet, el Govern rebria el mandat de dur a terme el Sí-No (votada tant per “estatistes” com per independentistes) tot i que ser aquesta opció l’última en termes de suports directes. L’enrenou que es podria produir seria, sens dubte, considerable.
(Naturalment, una altre regla de decisió evitaria aquest problema. Tanmateix, la norma de proclamar la victòria del Sí-Sí si obté més de la meitat dels vots de la segona volta no sembla acceptable perquè podria donar la victòria amb poc més d’un quart de la població a favor. Una regla modificada, com la de proclamar el Sí-Sí si guanyava la segona volta i alhora tenia més vots que les altres opcions, també plantejaria importants problemes de legitimació si no arribava a passar del 50% dels vots totals.)

Més enllà dels problemes numèrics que pugui plantejar, la doble pregunta exigeix un esforç d’interpretació notable. Les victòries del No i del Sí-Sí tenen una lectura transparent. La del Sí-No, en canvi, no, perquè l’únic que podem inferir és que equival a votar per un “Estat” (amb majúscula) que no serà independent i que mantindrà alguna mena, poc concreta, de vinculació amb Espanya.

En principi, votar Sí-No sembla equivaldre a la solució federal del PSC. El problema, però, és que el PSC no ha participat en la confecció de la pregunta i que, de fet, ja se n’ha desmarcat. A més a més, com que el terme federal no hi apareix per enlloc, si realment la proposta és “federal”, el tipus de federalisme que demana és molt exigent: per referir-se a Estat en majúscula; pel fet que la proposta s’adreça a Catalunya en particular; i perquè es fa des d’un exercici d‘autodeterminació que, en cas d’acord amb Espanya, hauria de quedar incorporat entre els poders d’aquell Estat català. El Sí-No l’ha engendrat un confederal que vol relligar-se a Espanya – un nét d’aquella Acció Catalana que irritava tant a Gaziel, segons podem llegir als seus assaigs de Tot s’ha perdut.

Per aquesta raó i per l’oposició de PP i PSOE, l’absència del PSC i la divisió interna d’UDC i ICV, la probabilitat de pactar amb Espanya una proposta d’aquest pes és baixíssima. Tot això converteix el Sí-No en poc creible i políticament gairebé buit. La seva victòria, sobretot sense tenir el 50% o més dels vots, només faria que allargar el procés de transició d’una manera agònica. I un cop comprovada la seva esterilitat, els catalans haurien de tornar a votar, aquesta vegada amb una pregunta binària.

Si triar l’opció Sí-No és llençar el vot, aleshores l’únic opció vàlida per qui vulgui sortir del cul-de-sac actual és el Sí-Sí. Explicar això serà una part molt important de la campanya que encetem. En realitat, no em sorprendia gens que, un cop internalitzin el que han aprovat, els partits que ara per ara no s’han posicionat sobre la segona part acabin apuntant-se al Sí-Sí.

Advertisements
This entry was posted in Catalunya -- Referendum, Federalism. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s