Tot s’ha perdut (Publicat a l’ARA, 31 de desembre de 2013)

Tot s’ha perdut, publicat per RBA / La Magrana dins de la seva Biblioteca del Catalanisme, aplega quaranta-set articles periodístics publicats entre 1922 i 1934 per Gaziel, director de La Vanguardia fins a la Guerra Civil, seleccionats pel mateix Gaziel l’any 1951. El llibre, que gira al voltant de l’encaix de Catalunya a Espanya, és força desigual i lleugerament repetitiu -un fet no gaire sorprenent perquè, en general, els articles de diari, escrits per ser consumits d’un dia per l’altre, pertanyen a un gènere completament diferent del de l’assaig. En tot cas, Tot s’ha perdut té un interès indiscutible: ens obliga a determinar si les lliçons de Gaziel sobre els límits del catalanisme (sobiranista) poden aplicar-se al moment actual i a discutir si el 2014 ens durà novament al cul-de-sac del 1934 o no.

Fent servir un punt d’exageració només possible venint d’un català, la pugna entre Castella i Catalunya és, segons Gaziel, la causa última “de la profunda crisis que atraviesa España -no de ahora, sino desde hace siglos”. La solució separatista és, però, una proposició absurda. Catalunya pot fer caure règims (començant pel d’Isabel II, objecte d’un article molt entretingut publicat el 1926 i premonitori de la caiguda d’Alfons XIII). Tanmateix, per població i nervi interior, Catalunya no ha pogut ni podrà resistir mai el xoc frontal amb Espanya, que sempre recupera forces i una unitat prèviament absent per sotmetre aquell “enemic interior”. El català, que no pot preveure aquesta capacitat de reacció, passa de tant en tant per moments de gran efusió sentimental, d’una gran tensió psíquica, d’una gran gasositat, sobretot quan Espanya pateix (de fet força sovint) crisis polítiques i econòmiques dramàtiques. Aquelles flamarades, però, s’apaguen ràpidament, i el país, materialista, individualista i menestral, torna ineluctablement al seny i al regateig més antiheroic, propi de l’individu que no té recança a dir allò de l'”afarta’m i digue’m moro”.

El separatisme més pur i més ridícul és el de la intel·liguèntsia catalana -en aquella època, aplegada al partit d’Acció Catalana-. Els seus membres, companys d’estudis universitaris de Gaziel, no li van perdonar mai la decisió d’escriure en castellà a La Vanguardia. Gaziel els pagaria amb la mateixa moneda. La francofília exagerada d’aquells intel·lectuals catalans demostrava una falta de realisme polític tragicòmica: si hi ha un país a Europa que ha fet tot el possible per destruir les cultures perifèriques ha estat la República Francesa. Només un somiatruites podia imaginar que París, amoïnada per la pressió d’Alemanya, hauria pogut donar suport a una Catalunya independent en el període d’entreguerres.

En aquell marc peninsular i internacional, Catalunya només podia apostar per l’intervencionisme i per crear “como otros tantos bastiones inexpugnables, los necesarios regímenes autonómicos” a Espanya per fer de contrapesos de Castella. Això exigia paciència, unitat i lideratge -potser de la mà d’un Cambó incondicionalment fidel a la República al davant d’un partit moderat, votat per les classes lectores de La Vanguardia a Catalunya i, amb una mica de sort, per electors similars a Espanya. Per contra, aquell Gaziel (en realitat tan somiatruites com els intel·lectuals d’Acció Catalana) es va trobar, i ara faig servir les paraules d’Enric Juliana, que prologa el llibre, amb “un poble que enlaira la senyera i, anegat pel sentiment i per la densa competició interna d’una societat bàsicament menestral i petitburgesa, no aconsegueix la fredor necessària per a la política d’estat”.

¿Podem aplicar Gaziel a l’any 2014? Enric Juliana creu que els paral·lelismes entre els dos moments són fortíssims: “Sembla escrit ahir”; “Aquest és un dels nusos de l’actual situació catalana. No és un nus nou. Gaziel ja el va tenir entre mans”. Etcètera. I potser sí. Potser en Juliana i La Vanguardia (“l’indiscutible diari-mirall de la societat catalana”, segons llegeixo al pròleg) tenen raó.

Jo, però, crec que no. Els fenòmens històrics (en aquest cas, el xoc de voluntats entre Espanya i Catalunya) no es poden llegir ni transposar al present d’una manera literal. Per interpretar-los apropiadament cal considerar-ne el context i les circumstàncies (per exemple, l’estructura social espanyola o la política europea). En aquest sentit, hi ha com a mínim tres diferències entre les dues èpoques. Primera, d’estructura interna: la flamarada del 34 va ser obra de personalitats polítiques aïllades; el sobiranisme actual recolza en una base social transversal i d’una paciència pacífica exemplar. Segona, de situació peninsular: l’Espanya actual encara viu atrapada en un “bucle sentimental” perillós, però la seva capacitat de repressió és menor. I, tercera, de context internacional: fent realitat El desconhort, un assaig precisament escrit pel mateix Gaziel a la postguerra, hi ha una Europa unificada que pot neutralitzar la Castella de sempre. Això vol dir que, tot i que el 2014 serà difícil, l’èxit ara sí que és possible.

Advertisements
This entry was posted in 1934, Catalanisme, Catalunya -- Història, Gaziel. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s