Eleccions anticipades (Publicat a l’ARA, 26 de gener de 2016)

L’“impasse” polític espanyol es juga en dues dimensions diferents. La primera, molt immediata: unes negociacions per formar govern que no passen de ser un bon acte de comèdia (o potser farsa?) política. La segona, molt més profunda i amb un to ombrívol: la crisi econòmica i la qüestió catalana.

Considerant la correlació de forces parlamentàries, no hi ha cap coalició de govern possible llevat de dos escenaris extremadament improbables. El primer és una coalició d’esquerres PSOE-Podemos-IU amb el suport (positiu o en forma d’abstenció) de DiLl i ERC. Aquesta solució només és possible, però, si els partits sobiranistes cauen en la temptació secular del catalanisme un cop arribat a Madrid: aplicar l’anomenada “teoria del mal menor”, que diu que un govern del PP (o noves eleccions de resultat incert) és sempre un escenari pitjor a una coalició de neoAzañas i neoLargoCaballeros al davant de l’estat espanyol, independentment de les promeses o el programa de l’esquerra. En canvi, si fan de partits sobiranistes de debò, són fidels als seus votants, no es pleguen a la pressió creixent que patiran els propers dies, i exigeixen, com a mínim, un referèndum, el PSOE no cedirà i les eleccions seran inevitables.

El segon escenari és encara més inversemblant: una coalició del PP, de C’s i del PSOE extremenyo-andalús. Aquesta solució és, des d’un punt de vista estrictament material, la més lògica: Extremadura i Andalusia són les regions amb més a perdre amb un nou sistema de finançament; l’electorat (envellit i provincial) del PP viu de les pensions i les infrastructures finançades per l’arc mediterrani; C’s necessita protagonisme mediàtic per no morir com li va passar al CDS de Suàrez. Una escissió del PSOE equivaldria, però, a un suicidi polític i a la transferència de la meitat dels seus escons a Podemos.

Els polítics espanyols ho saben, tot això, i, ara per ara, s’entretenen en un joc d’aparences, dirigit a penjar la llufa de les eleccions anticipades al contrari i a emergir com el líder responsable que va intentar salvar Espanya per damunt dels interessos particulars dels altres partits. El primer moviment de Rajoy (declinant l’encàrrec de formar govern) ha anat dirigit contra el seu propi partit. Al PP li hauria anat millor deixar morir Rajoy a mans del PSOE per, un cop Sànchez hagués fracassat en la construcció d’una coalició alternativa, triar un nou candidat capaç de recuperar els vots de C’s en unes noves eleccions. Autoimposant-se un temps de reserva, però, Rajoy ha deixat els barons del PP en una situació de fora de joc transitòria.

Sense proposta des del PP, l’encàrrec de formar govern haurà de passar necessàriament al PSOE. En aquest cas, a Sànchez sí que li convé intentar la investidura per poder provar davant del votant que ha marxat a Podemos que el PSOE és l’únic partit capaç de construir un equip i un govern solvent des de l’esquerra. Amb intentar-ho en tindrà prou: si perd amb el vot en contra dels partits catalanistes, sempre podrà fer una nova campanya electoral com l’home que no va sacrificar mai l’interès general d’Espanya. En aquest joc, Podemos té un avantatge inicial: el seu líder té el suport indiscutible de la seva coalició (llevat dels valencians). Però també s’enfronta a un perill: si bloqueja (o sembla que bloqueja) l’alternativa d’esquerres, pot acabar sagnant cap al PSOE.

El bloqueig institucional espanyol té, de tota manera, causes més profundes que els malabarismes estratègics dels partits polítics. L’economia espanyola ha tornat a créixer. Però l’atur continua alt i la distribució de la renda s’ha fet més desigual. Entre l’any 2007 i l’any 2013 (l’últim any amb dades completes), la renda econòmica només va créixer (en termes reals) entre el 15 percent més ric de la població. Aquest creixement, però, va ser modest, d’un 5 percent aproximadament – símptoma que la recuperació econòmica no ha vingut de la mà d’un gran dinamisme empresarial. En realitat, l’increment de la desigualtat ha estat el resultat de la caiguda de les rendes més baixes. La renda del 20 percent de la població amb menys ingressos va baixar entre un 20 i un 25 percent. Un espanyol al bell mig de la distribució de la renda guanyava aproximadament un 7 percent menys l’any 2013 que abans de la crisi.

Aquesta recuperació tan dèbil ha tingut un impacte directe sobre la política espanyola. Ha partit l’esquerra per la meitat: la vella socialdemocràcia felipista sembla incapaç d’oferir sortida a mileuristes i exclosos del mercat laboral. I a la dreta, ha deixat les classes mitges urbanes tocades pel cop de la crisi: l’esclat de la bombolla immobiliària els ha pres tot el que havien aconseguit en el canvi de segle i alhora ha destapat tota la trama de corrupció que havia alimentat els negocis d’aquella època. És aquesta doble crisi (cadascuna dins d’una de les dues grans subcultures d’Espanya) la que ha entrat ara a les Corts espanyoles. I que trigarà a marxar.

Expectants (Publicat a l’ARA, 12 de gener de 2016)

Unes noves eleccions al març haurien estat un desastre col.lectiu per l’independentisme. Les forces sobiranistes hi haurien anat dividides i mancades de credibilitat. El centre, que és fonamental per dur a terme el projecte de separació, hauria passat a ser una força marginal i amb un alt risc d’implosió a l’estil UCD. L’esquerra pro-independentista de l’interior (i parts de Barcelona ciutat) hauria quedat controlada pel discurs de l’esquerra pro-referendària de l’àrea metropolitana. A Espanya unes noves eleccions (gairebé inevitables sense la urgència del “desafiament” català) haurien permès un PP sense Rajoy de recuperar l’espai perdut a mans de Ciutadans (un partit moribund i que busca revifar a través d’una gran coalició) i tornar a controlar les Corts.

El pacte JxS-CUP fa possible recuperar la iniciativa política catalana – almenys momentàniament. Fent servir un estil empàtic i directe capaç de trencar amb les rèpliques superficials de les diferents oposicions, el nou president de la Generalitat ha emergit com una baula perfecta per mantenir intacta la cadena que lliga tot el moviment independentista: des de l’ex president Mas, que és qui va culminar el gir del catalanisme polític de l’autonomisme a l’independentisme, a l’independentisme de primera hora. En Carles Puigdemont hi aporta, a més, una forta connexió local i, caldrà recordar-ho sovint, les institucions municipals hauran de jugar, conjuntament amb la societat civil organitzada, un paper rellevant durant aquests mesos per executar el programa de govern. La Generalitat sola no podrà vèncer les resistències de l’estat espanyol. Finalment, el nou president sembla capaç de reconstruir de manera creïble un discurs social on l’estat té un rol fonamental a l’hora de corregir desigualtats i de crear oportunitats sense deixar de reconèixer que el mercat i la innovació privada han de continuar sent el motor per fer créixer l’economia: això també serà decisiu per travar la majoria política existent.

Amb la investidura de diumenge, Catalunya ha entrat, en principi, en la fase executiva (i no merament deliberativa o declarativa) cap a la independència. Això obliga a fer dues consideracions. En primer lloc, tot i tenir una majoria absoluta al Parlament (i més votants que les forces del No), continuo creient (com ja vaig escriure l’endemà del 27-S), que el sobiranisme necessita fer l’últim esforç d’ampliació de la seva base social. La gran majoria dels catalans demana exercir el dret d’autodeterminació (que no és el mateix que la independència). Això explica l’èxit (relatiu) de Catalunya en Comú, que el 20-D va sumar una part de votants de JxS als partidaris del Sí-No. El govern de la Generalitat hauria d’oferir a CSQEP a Catalunya i a Podemos a Espanya (a canvi del suport dels DiLl i d’ERC) una proposta de referèndum pactat. Una proposta de referèndum, però, amb data de caducitat per a la seva aprovació per part de les institucions espanyoles – per exemple, sis mesos. Això hauria de permetre a l’esquerra referendista catalana de sortir del carreró sense sortida que consisteix a apel.lar a un referèndum sense oferir cap calendari concret i sense fer cap exercici de realisme polític (sobre la correlació de forces a Espanya). Aquest referèndum es podria celebrar al setembre del 2017, coincidint amb el final del procés constituent engegat pel Parlament, per ratificar o no les accions dutes a termes per aquest darrer.

Cal recordar aquí que els líders de CSQEP fan referència al cas escocès per subratllar que Edimburg només va organitzar un referèndum un cop el va negociar amb Londres però silencien el fet que la Gran Bretanya només va acceptar fer-ne un un cop va haver-hi una amenaça creïble de referèndum unilateral per part d’Escòcia. Si traslladem aquest fet al cas espanyol, això implica que només si CSQEP se suma activament a una proposta de consulta, independentment del que faci Espanya, augmentarà de manera real la probabilitat de fer el referèndum que diuen voler fer.

La segona consideració passa per recordar que ser sobirà vol dir tenir la capacitat de decidir de manera plena i no subordinada. Aquesta és la sobirania que, efectivament, es va aprovar a la declaració del Parlament feta a l’octubre. És evident que per arribar a assolir-la calen “estructures d’estat”, és a dir, eines que donin a la Generalitat dos poders complets: el de sancionar i el de recaptar. Ara bé, totes les passes (legals i instrumentals) que es facin per desplegar aquests poders quedaran bloquejades (com a mínimament judicialment) per l’estat central. Aquest bloqueig obliga a anar més enllà de meres declaracions i exigeix dissenyar, amb una certa fredor, una resposta intel.ligent – tant en el “tempo” com en els mitjans a utilitzar. Aquesta resposta, com ja he apuntat abans, haurà de passar per la coordinació de les institucions polítiques (Parlament, administració de la Generalitat, poders locals) i societat civil.

Laberint electoral (Publicat a l’ARA, 28 de desembre de 2015)

Les eleccions del 20-D han convertit el PSOE en el partit central del Parlament espanyol. Sense els socialistes, no pot haver-hi cap govern estable. Ara bé, aquest govern pot arribar a tenir, com a mínim, tres formes i objectius diferents. L’opció preferida del PSOE (i sobretot del PSOE andalús) és una coalició amb Podem en què aquest partit oblida la promesa de referèndum a canvi d’un gir econòmic a l’esquerra, amb més despesa, més impostos i més regulació laboral. Aquesta solució ha de superar, però, dos obstacles. El primer és la posició de Ciutadans: sense la seva abstenció, el vot en contra de C’s i PP (més partits sobiranistes) guanyaria Podem, PSOE i la resta de partits. Aquesta abstenció, considerant el programa econòmic de C’s, sembla difícil però no impossible: davant d’una pressió mediàtica forta, C’s acabaria “sacrificant-se” pel “bé d’Espanya”. El segon obstacle és la promesa de referèndum de Podem. Si hi ha eleccions a Catalunya al març, els incentius d’Iglesias a abandonar-la són mínims perquè, sense aquest hipotètic referèndum pactat, Podem tornaria a tenir el paper irrellevant que va fer el 27-S.

La segona opció del PSOE és liderar una coalició d’esquerres i partits sobiranistes. A més de recuperar la iniciativa política i un programa socialdemòcrata, aquesta solució donaria pas a acceptar, si més no de paraula, el concepte plurinacional d’Espanya. L’oposició de la dreta espanyola i de l’ala jacobina de l’esquerra hispànica seria, efectivament, ferotge. Tanmateix, amb un lideratge i el tempo adequats, el PSOE podria oferir un referèndum aigualit, amb les tres opcions (o més) ja assajades el 9-N. I això li permetria, amb una probabilitat altíssima, derrotar el sí-sí i endarrerir la solució de l’encaix català una generació més. El gran obstacle, però, és el mateix PSOE. La gran coalició que va forjar Felipe González ha desaparegut. El PSOE és ara el partit del sud d’Espanya més alguns romanents urbans a les grans conurbacions. El socialisme andalús necessita continuar el sistema de transferències que l’ha sostingut durant quaranta anys. El votant urbà socialista està envellint i morint. Els fills de les grans migracions dels cinquanta i seixanta han perdut part dels lligams territorials dels pares. La tensió política que va esquerdar el PSC no ha fet més que augmentar i s’ha estès fora de Catalunya. En una paraula, aquesta segona opció de govern té una probabilitat encara més baixa que la primera.

La tercera possibilitat és un gran pacte PP-PSOE —en què Ciutadans faria, com gairebé en totes les altres combinacions parlamentàries, de convidat de pedra—. El pacte confirmaria la transformació del PSOE d’alternativa política a apèndix de la dreta i acabaria per destruir-lo fora d’Andalusia i Extremadura en benefici de Podem. I, per tant, només podem imaginar aquesta gran coalició com a resposta d’emergència nacional davant d’un repte català real (i no fictici, que és el que hem tingut fins ara).

Mentre que el PSOE es troba collat internament per una gran tensió territorial, el PP viu el seu dilema polític particular. Ara bé, la intensitat del seu conflicte intern no és gaire diferent de la del PSOE. L’única sortida de Rajoy és una gran coalició: el vot favorable socialista (o el suport de C’s i l’abstenció del PSOE) li permetria sobreviure i controlar el seu partit. La realitat, però, és que els interessos del president del govern espanyol no coincideixen amb els de la resta del seu partit. Per sobreviure, el PP necessita tornar a recuperar el vot de dreta, que ara comparteix amb C’s. Per reabsorbir aquest vot perdut temporalment, l’única estratègia possible és eliminar Rajoy i la seva generació, que han perdut el vot de les classes mitjanes urbanes espanyoles, rejovenir (en termes relatius) el partit i apel·lar al vot útil contra l’esquerra. De l’eliminació de Rajoy se n’encarregarien l’esquerra i els partits sobiranistes impedint-ne la confirmació com a president del govern a les Corts. Un cop mort políticament, i amb una esquerra incapaç de formar govern, el PP, amb Sáenz de Santamaría al capdavant, podria anar a unes noves eleccions brandant la incapacitat de la resta dels partits per recuperar el vot perdut el 20-D.

Considerant aquests escenaris alternatius, sembla evident que Catalunya és la clau de volta del joc polític espanyol. Si hi ha eleccions catalanes al març, Espanya en farà al juny: els partits espanyols no tindran cap necessitat imperativa de negociar un acord estable. Ara bé, si hi ha acord de govern a Catalunya, els partits estatals estaran molt més a prop de formar un gran tripartit PP-C’s-PSOE (amb la secció socialista andalusa en situació hegemònica al PSOE). La qüestió central, que l’empat diguem-ne màgic d’aquest darrer cap de setmana no ha resolt, és saber què faran els partits sobiranistes catalans i com respondran a la contraresposta espanyola.

Espanya davant del 20-D (Publicat a l’ARA, 14 de desembre de 2015)

A l’Europa dels segles XIX i XX la relació entre estat i identitat nacional es va articular mitjançant tres solucions diferents. La fórmula suïssa (i belga i finlandesa), basada a legitimar constitucionalment l’existència de la pluralitat nacional i/o lingüística interna. La via francesa, que va consistir a dissoldre de manera activa tota mena d’heterogeneïtat inicial fins a crear un estat nació monolític. I la via austro-russa, on la incapacitat dels imperis tradicionals per absorbir les seves minories nacionals va dur a la implosió política i a la formació d’estats independents (relativament homogenis) després de la Primera Guerra Mundial.

Espanya, en canvi, no va seguir cap d’aquelles alternatives. Al segle XIX l’estat espanyol va fracassar en el seu intent de forjar un estat nació de tall francès. Aquell fracàs no es va derivar, com se sosté sovint, de la feblesa de l’aparell estatal espanyol —la unitat político-administrativa d’Espanya no va perillar en cap moment—, sinó de la incapacitat de les elits governants d’oferir un projecte capaç de sublimar les identitats regionals preexistents en un projecte nacional més gran. França va transformar els seus pagesos provincials en autèntics ciutadans francesos perquè, un cop la revolució de 1789 va destruir els privilegis i les jerarquies pròpies de l’Antic Règim, la nova classe política a París va procedir a construir una comunitat política d’iguals, atractiva per a tothom, on el francès va convertir-se en llengua comuna i símbol de la llibertat i la fraternitat. A Espanya, per contra, la revolució liberal, massa dèbil per apropiar-se de l’estat, no va poder convertir el país en una tabula rasa per crear-hi un ciutadà espanyol modern, amb una sola llengua i una sola identitat.

Sense una identitat nacional unitària, la solució política natural per a Espanya hauria estat seguir la via helvètico-belgo-canadenca. Tanmateix, la possibilitat de construir una nació de nacions no va quallar en l’experiment constitucional del 1978: ni l’esquerra (federalista) catalana, hegemònica a Catalunya aleshores, ho va voler ni els grans partits espanyols ho haurien consentit.

És en aquell nou fracàs —la manca de reconeixement de la multiplicitat de nacions peninsulars— on trobem l’arrel del conflicte actual. L’unitarisme espanyol, emmirallat en el somni del que una Espanya francesa hauria pogut ser, emmirallat en el somni de poder assolir una identitat única i no qüestionada, ferit per la negativa de la perifèria a dissoldre’s en una unitat que només existeix en l’imaginari del centre peninsular, ha aprofitat qualsevol esquerda (i la Constitució espanyola en té moltíssimes) per intentar unificar allò que ni el segle XIX ni el segle XX van poder unificar.

El projecte unitarista dirigit a construir un estat nació francès no té, però, cap possibilitat de reeixir socialment i políticament. Avui en dia, les identitats nacionals a Espanya (i de fet a gairebé tots els estats contemporanis) estan plenament formades, alimentades per consciències lingüístiques diferenciades, sostingudes per imaginaris col·lectius separats, animades per objectius polítics diversos. En aquest sentit, el projecte recentralitzador de Partit Popular i Ciutadans és un despropòsit polític extraordinari. En el món contemporani no hi ha cap exemple de minoria nacional que hagi decidit deixar de ser-ho voluntàriament. Un pot entendre (sense que això impliqui adherir-s’hi) un projecte polític orteguià, basat en l’empat i en la conllevancia entre nacions diverses. Però la negació i l’exclusió de l’altre és una proposta irreal, purament reaccionària.

Al costat (o, millor, davant) de l’unitarisme espanyol, també hi ha hagut històricament una tendència federal-republicana important. La fortuna d’aquesta sensibilitat ha variat en el temps en funció de dos factors. Primer, l’atracció que ha exercit sobre les classes mitjanes i populars catalanes: molta al segle XIX, poca a finals del XX. Segon, la força de l’esquerra espanyola, que ha estat més republicano-federal com més dèbil ha estat a la Península i com més ha necessitat Catalunya. La proposta de referèndum de Podem és l’últim exemple d’aquesta tradició política: un nou intent de recuperar l’aliança de menestrals, obrers, intel·lectuals i iberistes que van conformar l’imaginari històric dels progressistes espanyols decimonònics per derrotar la dreta de sempre i substituir un socialisme burocratitzat i sense gaire alè popular fora d’Andalusia.

Contra la proposta de referèndum hi ha poc a dir —és bo que hi hagi líders espanyols que el proposin—, llevat de dues coses. En primer lloc, el referèndum no es pot proposar negant que les eleccions del 27-S ja van ser un referèndum, amb resultats molt clars i favorables al sobiranisme (tot i que, ara per ara, mal administrats). En segon lloc, els polítics catalans aliats de Podem han de ser honestos: han de dir què faran si el referèndum no arriba en el termini d’un any que han promès i si passaran a defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb fets i no amb paraules.

Elections and the Economy in Spain (published in ARA, December 7th, 2015)

None of the main policy proposals made by Spain’s national parties will solve the two key structural weaknesses — high unemployment, low-paid jobs – that define that country’s economy. The current economic adjustment program, based exclusively on an internal devaluation process, was inevitable for two reasons: eurozone members cannot rely on a standard currency devaluation to bring labor costs down; more importantly, salaries rose much faster than productivity during Spain’s long real estate bubble that burst in 2008. However, this strategy has proved to be insufficient: even though salaries have dropped dramatically, unemployment figures have just returned to 2011 levels and the labor system (in terms of contract duration and wages) has become much more precarious.

Ciudadanos, a brand-new conservative party seemingly luring many voters away from Mr. Rajoy’s Popular Party, has vowed to enact a single employment contract to end Spain’s dual labor market. Although this proposal may introduce some measure of fairness in the hiring and laying process, its impact on the number and quality of new jobs should be negligible. The empirical evidence available to us shows that there isn’t much correlation between labor flexibility and full employment in Europe. The unemployment rate depends on much more fundamental issues (education, business dynamism, the public finance system) than amending labor laws already heavily reformed in the last four years.

In turn, the two opposition parties on the left (the PSOE and Podemos) promise to solve the structural problems of Spain through a larger public sector. Indeed, public spending is an important corrector of inequality and, when applied to certain policies (education and infrastructure), it may foster economic growth. Nevertheless, the creation of wealth depends, after all, on having a dynamic private sector operating within a competitive market economy.

Despite their (important) differences, all Spanish parties share a common thread: statism, that is, a heavy commitment to economic regulations implemented by an (allegedly rational) central state. They are gravely mistaken – driven more by their ideological commitment to the idea of a single Spanish nation than to modern economic ideas. The best economic performers (in terms of unemployment, productivity and innovation) among advanced economies are either small nations (the size of Denmark) or countries that are strongly decentralized, both at federal state and local government level (Germany, Canada, the USA). Large, centralized countries are not faring that well — including France, whose situation is becoming increasingly critical.

There are four reasons why this is the case. First, their institutions are closer to the people, fostering political transparency and democratic accountability. Second, their size facilitates the collaboration between political and social agents (who are disciplined by the need to compete in a global world). Third, a clear match between public revenues and expenditure encourages everyone to manage their budget in a rational manner and to avoid spending beyond their means. Last but not least, their scale allows them to experiment and develop alternative solutions to new problems more rapidly. In contrast, Spain is at the very antipodes of this in the three key policies crucial to economic growth: education, the relationship between businesses and state, and the territorial structure of expenditure.

Today everyone agrees that education is essential in order to be competitive. However, a good education system cannot be brought about by a new ministerial reform alone. To succeed, the educational system should suit the productive structure and social demands of each region — and the economy of the Iberian Peninsula is extremely heterogenous. Moreover, at a time of fast technological and cultural changes nobody knows exactly what will or will not work: just notice how Finland, the paradigm of a successful education system, has just decided to overhaul it again. Hence, the only solution is to strengthen experimentation at the neighborhood, municipal and regional levels and then to encourage the exchange of ideas and institutional cooperation.

As for the structure of the markets and the relationship between the state and businesses, both small nations and federal countries share two traits: a minimal state-owned business sector and the strong regulation of large private corporations. The high level of trade openness inherent to small economies has persuaded their entire political system to avoid creating public, inefficient companies. The system of institutional checks and balances prevailing in federal nations sustains oversight bodies that are independent from the executive branch and reduces the chances of large companies capturing the political class. In Spain, the situation is the complete opposite: the old state-owned firms set up during Franco’s regime —now privatized— maintain close ties with the political elite. A mere change in the ruling party (without profound institutional reforms that, in fact, none of the candidates wishes to undertake) will be pointless.

Finally, the design of Spain’s regional structure is the opposite of what you would expect from a well-administered country. While the revenue system is organized on the basis of huge interregional transfers, all Spain’s regions are expected to render the same services. As a result, the more dynamic regions are forced to borrow while the less active ones are allowed to overspend. Unfortunately, the vote on December 20 will not change this, either.

La economía ante el 20-D (Publicado en ARA, 7 de diciembre de 2015)

Los programas electorales de los partidos españoles (los partidos con vocación de gobernar el Estado) no resolverán las debilidades estructurales (desempleo alto, salarios mileuristas) de la economía española. El ajuste hecho por el PP y exclusivamente basado en un proceso de devaluación interna, es decir, de reducción de salarios, fue inevitable por dos razones: formar parte del euro impide devaluar para reducir costes laborales; durante la burbuja inmobiliaria los salarios crecieron mucho más rápidamente que la productividad. Ahora bien, esta estrategia ha sido (y será) insuficiente: a pesar de una caída de salarios dramática, el paro ha vuelto a los niveles de hace cuatro años de la mano de un sistema laboral mucho más precario.

La propuesta estrella de la oposición de derechas (Ciudadanos), un contrato laboral único para acabar con un mercado de trabajo dual, podría tener efectos positivos en términos de equidad en el trato de los trabajadores. Pero el resultado sobre la cantidad y la calidad de trabajos creados será marginal. La evidencia empírica que tenemos muestra que la flexibilidad laboral y el pleno empleo no están muy correlacionados en Europa. La tasa de paro depende de cosas mucho más fundamentales (educación, dinamismo empresarial, sistema de finanzas públicas) que cambiar una simple ley o normativa laboral.

Por su parte, las dos oposiciones de izquierdas (PSOE y Podemos) ofrecen más sector público como solución a la crisis. Efectivamente, el gasto público es un corrector importante de inequidad y puede ser, aplicado a ciertas dimensiones (educación e infraestructuras), una palanca de crecimiento. Sin embargo, la generación de riqueza pasa, en definitiva, por el sector privado y por una economía de mercado eficiente.

A pesar de sus diferencias (importantes), el hilo conductor de todos los partidos españoles es el mismo: el estatismo, el regulacionismo hecho desde un (pretendidamente racional) estado central. Y ese es su gran error porque, si miramos el conjunto de las economías avanzadas, vemos que los países que funcionan mejor (en paro, productividad e innovación) son los países pequeños (tamaño Dinamarca) y los estados fuertemente descentralizados, tanto a nivel de estado federado como de gobierno local (Alemania, Canadá, Estados Unidos). Los grandes y centralizados (incluida Francia, abocada a una situación cada vez más crítica) no.

Los primeros funcionan bien por cuatro razones. 1) La proximidad de las instituciones a los ciudadanos facilita el control democrático y la transparencia informativa. 2) Su tamaño permite la colaboración entre agentes políticos y sociales (que actúan disciplinados por la necesidad de competir en un mundo global). 3) La correspondencia clara entre ingresos y gasto público incentiva a todo el mundo a administrar los presupuestos de una manera racional (calvinista, si queréis) y a no gastar más de la cuenta. 4) Su escala les permite experimentar y desarrollar más rápidamente soluciones alternativas a problemas nuevos. Por el contrario, en los tres ámbitos (educación, relación empresas-estado y estructura territorial de gasto) fundamentales para generar crecimiento económico, España está en las antípodas.

Todo el mundo coincide en afirmar que para ser competitivo la educación es fundamental. Ahora bien, un buen sistema educativo no puede venir de la mano de una nueva reforma ministerial: primero, porque sólo puede tener éxito si se ajusta a la estructura productiva y las demandas sociales de cada lugar (y la economía peninsular es extremadamente heterogénea); segundo, porque en un momento de cambios tecnológicos y culturales acelerados, nadie sabe qué funcionará exactamente (Finlandia, el paradigma de éxito en educación, ¿no acaba de reformar su sistema de arriba abajo?). La única solución es reforzar la experimentación a nivel de barrio, de municipio, de comunidad autónoma -y, sobre esta base, favorecer el intercambio de ideas y la cooperación institucional.

En cuanto a la estructura de mercados y la relación entre estado y empresas, tanto los países pequeños como los países federales comparten dos rasgos: inexistencia de empresas públicas; fuerte regulación de las grandes empresas privadas. La globalización inherente a las economías pequeñas ha convencido a izquierdas y derechas de que crear empresas públicas e ineficientes es una equivocación. Por su parte, el sistema de contrapesos institucionales propio de los estados federales auténticos tiende a crear reguladores públicos independientes del poder ejecutivo (y de las grandes empresas). En España, la situación es exactamente la contraria: las antiguas empresas públicas del franquismo, ahora privatizadas, mantienen una relación estrecha con las élites políticas. Cambiar simplemente de partido en el gobierno (sin hacer reformas institucionales profundas que, de hecho, no quiere hacer ningún candidato) no servirá de nada.

París: resposta militar o resposta policial? (Publicat a l’ARA, 17 de novembre de 2015)

Malauradament, el terrorisme té una llarga tradició a Europa. Va fer estralls considerables a la Itàlia i l’Alemanya dels setanta. Va sacsejar Europa de la mà de l’anarquisme a finals del segle dinou. Quan ho va fer, va actuar inspirat per un idealisme totalitari absolut. Stefan Aust, l’exeditor del diari Der Spiegel, explica al seu llibre sobre la banda terrorista Baader-Meinhof (l’autoanomenada Fracció de l’Exèrcit Roig que va operar a Alemanya ara fa uns quaranta anys) que, davant la condemna judicial de Gudrun Ensslin, una de les seves fundadores, el pare, un pastor protestant, va justificar les accions de la seva filla indicant: “El que m’ha astorat és veure que la Gudrun ha experimentat un procés d’autorealització extraordinari, un procés d’autorealització personal propi d’un sant, un tipus de procés que només es dóna entre els sants”. I tot seguit va afegir: “Per a mi les seves accions s’acosten més a la llum d’un far que al foc d’una piròmana”.

Els atemptats islamistes de París se solen interpretar majoritàriament com una acció de fanàtics reaccionaris i antimoderns. Però la seva justificació final (establir una utopia que resoldrà totes les contradiccions i insatisfaccions de la societat contemporània) i els seus actors (molt sovint universitaris, empesos per la psicologia de la puresa i de la immortalitat pròpies de la joventut) recorden el llenguatge i les accions del grup Baader-Meinhof i de les Brigades Roges. En realitat, la violència de les societats premodernes, agràries i feudalitzants és molt diferent, feta de jacqueries de camperols, d’explosions de violència esporàdiques, gens premeditades i poc organitzades, guiades per càlculs econòmics. Al món modern, en canvi, al terrorista (fins i tot quan ha llegit Marx i hauria de ser un materialista estricte i creure en l’economia com el motor de canvi de totes les coses) el mou un cert ideal absolut (evidentment fals) de justícia après dels llibres, una nostàlgia completa d’allò que encara no s’ha esdevingut. El terrorista és, sobretot, un intel·lectual. I també un adolescent en revolta contra un món que considera hostil (un tret idiosincràtic de la primera joventut).

Al terrorisme modern el guia sempre la mateixa idea estratègica. La violència, que el terrorista aplica d’una manera força aleatòria (ningú entre el gran públic no sap si en pot ser víctima o no), es dirigeix a desestabilitzar amb la intenció de radicalitzar l’estat i fer-lo més repressiu i, en una mena de procés reactiu, dur a la sublevació una part de la població (la classe treballadora als anys setanta o una minoria musulmana ara) contra una suposada classe dirigent, tancada i explotadora. En vista dels fracassos d’altres onades terroristes, no hi ha cap dubte, però, que els atacs d’Al-Qaida o de l’Estat Islàmic (EI) no tenen cap possibilitat d’èxit a mitjà i llarg termini. L’estat modern és prou fort i la seva legitimitat i acceptació social massa profundes per caure fàcilment en un procés d’acció i reacció iniciat per unes dotzenes o fins i tot centenars de terroristes.

La diferència entre l’EI i el terrorisme europeu dels setanta és que el primer té una base territorial pròpia —ha passat a constituir un estat (almenys en forma incipient)—. Aquesta sembla que és la justificació (més enllà de l’element electoral) que hi ha al darrere de l’ús generalitzat que fa Hollande i bona part de la premsa dels atacs de París com una “declaració de guerra”. Després de l’11-S, Bush va fer servir el mateix llenguatge. Al-Qaida també tenia una certa base territorial, tot i que no autònoma, a l’Afganistan.

La decisió de Washington de tractar l’atac de l’11-S com un problema militar i no estrictament policial va dur a dues invasions amb costos humans lamentables, l’alienació de bona part d’Europa i de l’opinió pública àrab, i un estat de caos polític (o d’impàs en el millor dels casos) al Pròxim Orient. La qüestió de fons ara mateix és si estructurar la resposta com si hi hagués una guerra en marxa és l’estratègia més òptima davant de l’amenaça islamista. Ara mateix jo m’inclino per una acció estrictament policial.

En tot cas, la via militar té moltes gradacions —des de bombardejos aeris esporàdics fins al desplegament de tropes d’infanteria—. Potser l’EI és tan fràgil (la informació que tenim apunta a infraestructures petrolíferes fetes malbé i poblacions poc afectes al règim imperant) que un atac aeri sistemàtic serà suficient per desballestar-lo. Ara bé, si l’estratègia militar implica accions més dràstiques, França i Europa poden acabar presoneres d’un escenari extremadament complex a Síria: amb tres sectors en guerra, amb el suport de tres actors externs diferents (Rússia, el món àrab i l’Iran) que estan lliures dels principis morals i dels controls electorals i legals propis de les democràcies europees. Aquesta complexitat demana molta més imaginació i unitat d’acció per part d’Europa i els Estats Units de la que hem vist fins ara. I molta paciència i intel·ligència per part de l’opinió pública.

La declaració (Publicat a l’ARA, 3 de novembre de 2015)

La declaració. La declaració proposada per JxSí i la CUP no pot sorprendre ningú: presentar-la constituïa el primer compromís electoral dels dos grups i la seva majoria conjunta els permet aprovar-la. Fins ara, totes les declaracions parlamentàries prèvies havien estat purament simbòliques i la Generalitat només havia dut a terme “actes preparatoris” (com ara els informes del CATN), que el Tribunal Constitucional (TC), en la mateixa opinió que va anul·lar la declaració de gener de 2013, havia considerat constitucionals. Ara, en canvi, la declaració conté un pla d’acció específic (un calendari de projectes de llei) i una afirmació expressa de sobirania davant del TC.

Probablement aquesta darrera clàusula és la que ha plantejat més crítiques a Madrid i entre els partits unionistes. Cal subratllar, però, que fins i tot si no hagués estat inclosa explícitament, hauria format part de la intenció oanimus de la declaració perquè, altrament, la declaració no hauria tingut cap credibilitat d’entrada (i, per tant, no hauria satisfet el mandat rebut el 27-S). En tot cas, cal recordar que la declaració acaba amb una voluntat manifesta de negociació. Idealment, aquest és el punt de partida que haurien de fer servir tant l’estat espanyol com l’oposició catalana a la declaració.

La reacció. Malauradament, la resposta ha estat la contrària: de tancament en banda i de frontisme complet. Això pot doldre o preocupar però no pot sorprendre. No hauríem arribat on som sense aquesta negació completa de la realitat catalana. La reacció conjunta PP-PSOE-C’s, de moment tàctica i marcada pel 20-D, conté tota mena de perills per als tres partits. No podem descartar que les minicimeres de la Moncloa tinguin una explicació en clau interna: el suport dels altres partits permet a Rajoy contenir l’ala més dura i repressiva del PP, almenys fins al desembre. A canvi, però, ha inflat els seus competidors extraparlamentaris, ha reforçat el caràcter plebiscitari del 27-S i ha revelat una Espanya més fràgil del que proclamava.

La radicalització d’Albert Rivera és un intent de penetrar en l’espai més sòlid del PP. El sistema electoral espanyol, amb províncies petites sobrerepresentades, penalitza els nouvinguts i C’s necessita anar més enllà d’una determinada classe mitjana urbana si vol ser alguna cosa. Ara bé, aquest radicalisme i la seva proposta d’anticonstitucionalitzar una mera proposta de declaració, a més de ser un despropòsit jurídic, reforcen Ciutadans com un partit antisistema a Catalunya, molt lluny del centre polític i de poder construir qualsevol alternativa real. Per la seva banda, el PSOE constata la seva incapacitat d’oferir res: la crisi i el canvi demogràfic van fer esclatar l’aliança felipista Andalusia-Catalunya fa molts anys.

Dubto que el front del no es mantingui més enllà del 20-D. Fer-se el llit els uns als altres és l’esport nacional de la política espanyola. Ara bé, si és manté, el negacionisme no resol el problema de fons. No podrà liquidar la majoria independentista —només la podrien erosionar per la via del pacte—. I corre el perill de destruir la legitimitat democràtica espanyola: totes les maniobres de bloqueig (per no esmentar el to utilitzat per mitjans comunicatius i elits espanyols) reforcen l’esquema dels catalans com a ciutadans de segona.

L’execució. Per molt concreta que sigui, una declaració parlamentària només té valor si hi ha al darrere una majoria parlamentària i, sobretot, un govern que la dugui a terme. Mantenir el govern Mas en funcions fins al febrer o març és una mala solució: convertiria la declaració en paper mullat (llevat que hi hagués una reacció desproporcionada des de l’Estat). Cal votar un govern nou que mantingui la coalició del sí unida —i fer-ho a la llum de tres consideracions de fons.

Primer, fa temps que l’esquerra europea ha superat la disjuntiva revolució/democràcia (que va dividir socialistes i comunistes el 1917). L’únic camí de canvi són les eleccions i no assaltar palaus d’hivern. I, per tenir eleccions, cal una transició ordenada. Segon, el faisme (i el seu eslògan de fer primer la revolució que la guerra) va destruir aquest país, la FAI i la República. Tercer, històricament el catalanisme només ha reeixit quan ha rebut el suport dels grans estrats mitjans de la societat catalana —un suport que no es pot donar per descomptat en cap moment—. Les forces del no tot això ho saben molt bé i busquen trencar les forces de la declaració per on sigui.

Tenint en compte que l’actual president de la Generalitat ha tingut la capacitat de liderar el procés fins ara, que ha firmat la proposta de declaració, que és de fet, i invertint la metàfora cupaire, el gran tap de Duran i sectors reticents de CDC, que ha promès deixar la presidència quan hagi acabat la transició, i que és un actiu clar a l’estranger, em sembla il·lògic no investir-lo novament per a l’etapa que s’acosta. A canvi, ha de ser factible pactar un programa i un govern que satisfacin totes les parts involucrades.

Polarització política (Publicat a l’ARA, 20 d’octubre de 2015)

Tant a Europa com a Nord-amèrica, la política ha entrat en una nova fase, extraordinària, conflictiva i volàtil. El centre polític, aquest espai que s’estenia des del liberalisme moderat i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, i que havia estat la base de la vida pública dels dos continents des de la postguerra, s’ha encongit dramàticament. Al seu lloc hi trobem ara polítics estridents, combatius, sovint d’una causticitat malaltissa, disposats a trencar amb un sistema que consideren disfuncional: Trump als Estats Units, Farage a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Grillo a Itàlia, Blocher a Suïssa. Una llista cada vegada més llarga que ha generat una esquerra també més combativa, més pura: Corbyn, Bernie Sanders, els populismes del sud d’Europa.

La crisi econòmica no pot explicar aquest fenomen. Els Estats Units —ara amb un atur del 5%— i el Regne Unit han superat la gran recessió del 2007. El nord i el centre d’Europa o no la van patir (Suïssa) o l’han domesticat (Alemanya, Escandinàvia). I, de fet, el lepenisme i l’ala dreta del partit republicà precedeixen la crisi.

La Unió Europea tampoc n’és la causa principal. És veritat que la distància emocional entre els europeus i les institucions de la UE ha augmentat des de la crisi: l’any 2006 al voltant d’un 50% dels europeus declaraven tenir confiança en la Comissió i el Parlament. L’any 2013 només hi confiava un de cada quatre enquestats. La política (absurda) d’imposar dèficits públics zero i la lentitud a fer una política monetària expansiva des del BCE són al darrere de la pèrdua de legitimitat d’Europa. Però, un cop més, la nova política —amb una dreta antiimmigrants i antiglobalització i una esquerra antibancs i anti lliure comerç, coalitzades totes dues contra l’establishment— ha arribat també als Estats Units, malgrat la política econòmica keynesiano-krugmaniana d’Obama.

La polarització política emergent té unes arrels més profundes. Durant l’època daurada del capitalisme de postguerra, entre 1945 i 1980 aproximadament, l’economia va créixer al voltant d’un 5% anual als països de l’OCDE. Aquesta taxa de creixement va permetre finançar l’estat del benestar, reduir el deute públic heretat de la Segona Guerra Mundial, absorbir les grans migracions internes (de sud a nord, del camp a la ciutat) a Europa i desactivar progressivament els grans partits radicals (per l’esquerra i per la dreta) que havien tingut un paper hegemònic durant el període d’entreguerres.

Aquella època de creixement va coincidir amb el punt àlgid d’una economia industrial inventada per Ford a Detroit: cadenes de producció mecanitzades; substitució d’una massa laboral sense cap qualificació per treballadors semiqualificats; emergència d’un estrat de classes mitjanes urbanes, d’administratius i professionals, i tot això acompanyat de salaris més alts i un procés d’igualació en els ingressos. Un exemple: als Estats Units la proporció dels ingressos en mans del 10% més ric va caure del 45% l’any 1939 al 30% l’any 1979.

El model econòmic Detroit (que a Catalunya caldria rebatejar com a Seat-Volkswagen i a França com a Citroën-Peugeot-Renault) ha passat a ser marginal. El canvi tecnològic i informàtic imaginat a Silicon Valley ha començat a substituir les classes mitjanes del segle vint: on hi havia secretàries ara hi ha ordinadors; on hi havia agències de viatge ara hi ha una web que connecta directament amb els proveïdors; on hi havia llibreries ara hi ha Amazon. La globalització i la deslocalització han erosionat els treballs manuals que quedaven al sector industrial: les empreses que tenien centenars d’empleats ara en tenen unes dotzenes com a molt.

Aquest canvi tecnològic, que probablement s’accelerarà, ha vingut de bracet d’una activitat econòmica modesta. Excepte durant la primera revolució informàtica dels noranta, la taxa de creixement anual ha passat a fluctuar entre l’1% i el 2% en el millor dels casos. Els salaris mitjans als Estats Units no han crescut en termes reals en els darrers quaranta anys. Als països (com Espanya) que van tapar el canvi estructural amb un boom immobiliari i augments salarials ficticis perquè no es corresponien amb cap millora productiva real, els salaris reals han acabat caient. Mentrestant, la distribució de la renda s’ha fet més desigual —almenys al món angloamericà i a la perifèria europea—. Ara mateix el 10% més ric dels Estats Units torna a rebre el 45% de tota la renda -la mateixa proporció que l’any 1939.

La resposta a aquestes transformacions econòmiques és un alt grau d’ansietat col·lectiva i el retrobament amb polítics radicals. A la dècada dels seixanta, tot i la Guerra de Vietnam i la conflictivitat d’aquells anys, tres de cada quatre americans deien que confiaven en el govern federal. Avui només ho fa un de cada cinc. La solució és, lògicament, combinar creixement i redistribució. La veritat, però, és que ningú sembla que plantegi cap programa econòmic creïble per aconseguir-ho.

Catalonia’s Elections: A Growing Challenge to Spain

On Sunday Catalonia held what were certainly its most critical regional elections since the restoration of an autonomous government in 1979. A massive turnout, close to the exceptional participation rates registered in Spain during the transition years to democracy four decades ago, gave Sunday’s vote the momentum and international coverage of something close to a referendum.

Pro-independence parties secured a solid majority of parliamentary seats — 72 out of 135 — and 48 percent of the actual vote. Where five years ago, pro-independence Catalan MPs numbered less than a dozen, support for the pro-independence movement is now spread almost uniformly across Catalonia on an unprecedented scale. In Barcelona, home to almost a third of the region’s population, pro-independence parties obtained 47 percent of the vote. Overall, they came in first in 907 out of 942 municipalities.

The remaining parties running for office espoused very different programs on the future political status of Catalonia. Three electoral slates rejected independence and a possible referendum on Catalonia’s future: Rajoy’s Popular Party; a Catalan-based party called “Citizens”; and the Spanish Socialist Party, together polling 39 percent of the vote. In contrast to the unionist camp, Catalunya Sí Que Es Pot (“Catalonia Yes We Can”) — a coalition of Podemos (the Spanish Syriza), Catalan Greens and left-wing socialists — and a small Christian democratic party acknowledged Catalonia’s right of self-determination, supported holding a referendum on independence, and promised a reform of the Spanish constitution to recognize Catalonia as a nation and to grant it special political status within Spain. They obtained 11.5 percent of the vote.

It would be a mistake to add their vote automatically to the No camp or to the unionist camp: Some of their candidates — and their voters — would be content with genuine self-government within Spain but the rest favor independence, preferring to wait for the general elections of December to see if the Popular Party is dislodged from power.

The growing support for independence in Catalonia in the last few years is a complex phenomenon with multiple roots, but its key motivation is the lack of real institutional guarantees against the systematic intervention of the central government in policy areas that have been nominally transferred to the Catalan government. Because Catalans are a national minority within Spain, they have been always subject to the vagaries of the majority and the latter’s interpretation of the Spanish constitution. After years of asking for broader autonomy, including a reform of the Catalan Autonomy Law in 2006 that was rendered useless by the joint efforts of the Spanish Cortes and the Constitutional Court, a growing number of Catalans have turned to secession as a solution of last resort to protect their cultural, linguistic and political rights.

Unless this fundamental constitutional crisis is solved, the political “process opened by the pro-independence parties will continue and will continue in a more radical way,” to quote former president of the Spanish government and the Popular Party, José María Aznar on Monday, after the elections.

I expect the pro-independence parties to vote a formal declaration of sovereignty in the next few months that will include yet another call to Madrid and to the other Catalan parties to negotiate a compromise to this political crisis. Spain should take this opportunity to authorize a referendum on the political future of Catalonia.

Holding a referendum on independence could be the best strategy to solve the undergoing political crisis for at least three reasons. From a normative point of view, it will reaffirm the commitment of Spain to the principle of democracy — following the path that Canada and Britain took on the Quebec and the Scottish questions respectively. It will also meet the demands of a very large majority of Catalans: About 80 percent of them have consistently supported a referendum on self-determination over the last few years. From a political point of view, holding a negotiated referendum between Barcelona and Madrid will be tantamount to formally recognizing Catalonia as a political subject, thereby giving Catalans a good instrument to defend their political autonomy — even if they decide to remain a part of Spain.

Last but not least, holding a referendum will reduce the economic uncertainty that surrounds secessions: As in the case of Scotland, the Catalan and Spanish governments should agree, in a more or less explicit way, to negotiate the implementation of the vote in good faith, minimizing the costs for both sides of a potential separation.

Even though the Spanish constitution permits the holding of nonbinding referendums, it is unlikely that the current Spanish government will change course and authorize one. Things may change in December — although at this point the chances of this happening are slim, particularly given the position of the Socialist party. If Spain does not offer a real solution, I suspect a fraction of the voters in today’s middle ground — the 11.5 percent who chose neither Yes nor No, and who have given Madrid some breathing room — will break out in favor of secession. With a little less than a fifth of all those ballots, the Yes camp would then have more than 50 percent of the vote, making independence an indisputable fact.

(Published in Politico Europe, October 2, 2015)