París: resposta militar o resposta policial? (Publicat a l’ARA, 17 de novembre de 2015)

Malauradament, el terrorisme té una llarga tradició a Europa. Va fer estralls considerables a la Itàlia i l’Alemanya dels setanta. Va sacsejar Europa de la mà de l’anarquisme a finals del segle dinou. Quan ho va fer, va actuar inspirat per un idealisme totalitari absolut. Stefan Aust, l’exeditor del diari Der Spiegel, explica al seu llibre sobre la banda terrorista Baader-Meinhof (l’autoanomenada Fracció de l’Exèrcit Roig que va operar a Alemanya ara fa uns quaranta anys) que, davant la condemna judicial de Gudrun Ensslin, una de les seves fundadores, el pare, un pastor protestant, va justificar les accions de la seva filla indicant: “El que m’ha astorat és veure que la Gudrun ha experimentat un procés d’autorealització extraordinari, un procés d’autorealització personal propi d’un sant, un tipus de procés que només es dóna entre els sants”. I tot seguit va afegir: “Per a mi les seves accions s’acosten més a la llum d’un far que al foc d’una piròmana”.

Els atemptats islamistes de París se solen interpretar majoritàriament com una acció de fanàtics reaccionaris i antimoderns. Però la seva justificació final (establir una utopia que resoldrà totes les contradiccions i insatisfaccions de la societat contemporània) i els seus actors (molt sovint universitaris, empesos per la psicologia de la puresa i de la immortalitat pròpies de la joventut) recorden el llenguatge i les accions del grup Baader-Meinhof i de les Brigades Roges. En realitat, la violència de les societats premodernes, agràries i feudalitzants és molt diferent, feta de jacqueries de camperols, d’explosions de violència esporàdiques, gens premeditades i poc organitzades, guiades per càlculs econòmics. Al món modern, en canvi, al terrorista (fins i tot quan ha llegit Marx i hauria de ser un materialista estricte i creure en l’economia com el motor de canvi de totes les coses) el mou un cert ideal absolut (evidentment fals) de justícia après dels llibres, una nostàlgia completa d’allò que encara no s’ha esdevingut. El terrorista és, sobretot, un intel·lectual. I també un adolescent en revolta contra un món que considera hostil (un tret idiosincràtic de la primera joventut).

Al terrorisme modern el guia sempre la mateixa idea estratègica. La violència, que el terrorista aplica d’una manera força aleatòria (ningú entre el gran públic no sap si en pot ser víctima o no), es dirigeix a desestabilitzar amb la intenció de radicalitzar l’estat i fer-lo més repressiu i, en una mena de procés reactiu, dur a la sublevació una part de la població (la classe treballadora als anys setanta o una minoria musulmana ara) contra una suposada classe dirigent, tancada i explotadora. En vista dels fracassos d’altres onades terroristes, no hi ha cap dubte, però, que els atacs d’Al-Qaida o de l’Estat Islàmic (EI) no tenen cap possibilitat d’èxit a mitjà i llarg termini. L’estat modern és prou fort i la seva legitimitat i acceptació social massa profundes per caure fàcilment en un procés d’acció i reacció iniciat per unes dotzenes o fins i tot centenars de terroristes.

La diferència entre l’EI i el terrorisme europeu dels setanta és que el primer té una base territorial pròpia —ha passat a constituir un estat (almenys en forma incipient)—. Aquesta sembla que és la justificació (més enllà de l’element electoral) que hi ha al darrere de l’ús generalitzat que fa Hollande i bona part de la premsa dels atacs de París com una “declaració de guerra”. Després de l’11-S, Bush va fer servir el mateix llenguatge. Al-Qaida també tenia una certa base territorial, tot i que no autònoma, a l’Afganistan.

La decisió de Washington de tractar l’atac de l’11-S com un problema militar i no estrictament policial va dur a dues invasions amb costos humans lamentables, l’alienació de bona part d’Europa i de l’opinió pública àrab, i un estat de caos polític (o d’impàs en el millor dels casos) al Pròxim Orient. La qüestió de fons ara mateix és si estructurar la resposta com si hi hagués una guerra en marxa és l’estratègia més òptima davant de l’amenaça islamista. Ara mateix jo m’inclino per una acció estrictament policial.

En tot cas, la via militar té moltes gradacions —des de bombardejos aeris esporàdics fins al desplegament de tropes d’infanteria—. Potser l’EI és tan fràgil (la informació que tenim apunta a infraestructures petrolíferes fetes malbé i poblacions poc afectes al règim imperant) que un atac aeri sistemàtic serà suficient per desballestar-lo. Ara bé, si l’estratègia militar implica accions més dràstiques, França i Europa poden acabar presoneres d’un escenari extremadament complex a Síria: amb tres sectors en guerra, amb el suport de tres actors externs diferents (Rússia, el món àrab i l’Iran) que estan lliures dels principis morals i dels controls electorals i legals propis de les democràcies europees. Aquesta complexitat demana molta més imaginació i unitat d’acció per part d’Europa i els Estats Units de la que hem vist fins ara. I molta paciència i intel·ligència per part de l’opinió pública.

Advertisements
This entry was posted in Terrorism. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s