Forward (Published in ARA, September 28th, 2015)

After a historic day on Sunday, Catalonia is no longer what it used to be and has chosen to become much more: to be itself. Despite the scaremongering, despite big media control, despite the constant denials from outside, this election has confirmed the desire of a vast majority for political transformation.

It’s true that the Yes vote did not reach 50% of the ballots tallied. But the No vote, especially the NO in big bold letters, which refuses to consult the nation and rejects any negotiation or any change, is a minority that cannot seek to block the will of the rest. Sandwiched between one side and the other, there is a segment –which includes CSQP (Catalonia Yes We Can), part of the official Unió party (UDC), and some PSC voters (Catalan Socialist Party)– committed to holding a referendum and probably willing to vote Yes in a mutually-agreed consultation.

To strengthen the Yes, the members of parliament from Together for Yes and the CUP, who received a mandate to begin the journey to independence, must invite this mass “in the middle” to define itself as regards the future political status of Catalonia –in accordance with the roadmap proposed by the CATN (Advisory Council for the National Transition). This invitation must be issued via a parliamentary declaration– which will serve to count who is For and who is Against with clarity– without the campaign’s ambiguities.

This declaration could include a reiteration of the request for a referendum. In this case, however, the proposal for holding a referendum must come with an expiration date. If the government of Spain turns it down within a six-month period (which includes the Spanish general elections), the only path left to us would be full sovereignty. I want to believe that at that moment the parties or MPs in the middle who have stated that they are for independence would not side with the No bloc, with the PP and Ciudadanos. To do so would mean signing off on their own disappearance in the not-too-distant future. (And if they were to abstain, their votes would be discounted and the Yes vote would rise to an outright majority.)

The road towards independence is before us, although at a slower pace than it would have with a majority of votes above 50%. Spain has gained a tiny window for recovering the initiative and offering a consultation. But they have run into extra time and this window of opportunity is closing rapidly. Europe is watching and they know this, and should be keen to persuade Madrid to adopt the British approach –to recognize Catalonia as a nation and create the conditions that would put an end to the instability and uncertainty of the past few years.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence | Leave a comment

Endavant (Publicat a l’ARA, 28 de setembre de 2015)

Després de la jornada històrica d’aquest diumenge, Catalunya ha deixat de ser el que era per ser molt més, per ser ella mateixa. Malgrat la campanya de la por, malgrat el control dels grans mitjans de comunicació, malgrat la negació constant des de fora, aquestes eleccions han confirmat l’anhel de transformació política de la gran majoria.

És cert que el sí no ha fet el 50% del vot emès. Però el no, sobretot el No en majúscules, el que es nega a consultar el país i el que rebutja qualsevol negociació i qualsevol canvi, és una minoria que no pot pretendre bloquejar la voluntat de la resta. Entre uns i altres, al bell mig, hi ha un segment, CSQP, una part de la Unió oficial i alguns votants del PSC, compromesos amb la celebració d’un referèndum i probablement disposats a votar en una consulta “pactada”.

Per reforçar el sí, els parlamentaris de Junts pel Sí i les CUP, que han rebut un mandat per començar el camí cap a la sobirania, han de convidar aquesta massa intermèdia a definir-se sobre l’estatus polític futur de Catalunya -d’acord amb el full de ruta que proposava el CATN-. Aquesta invitació haurà de fer-se a través d’una declaració parlamentària -que servirà per comptar qui és i qui és no amb claredat, sense les ambigüitats de la campanya.

Aquesta declaració podria incloure una reiteració de la petició de referèndum. En aquest cas, però, la proposta de celebració de referèndum haurà de tenir data de caducitat. Si el govern d’Espanya s’hi nega en un període de sis mesos (que inclou les generals espanyoles), l’única via que ens quedarà és la de la sobirania completa. En aquell moment vull creure que els partits o parlamentaris intermedis, que han declarat que són sobiranistes, no es passaran al bloc del no amb el PP i Ciutadans. Fer-ho voldria dir firmar la seva desaparició en un futur no gaire llunyà. (I si s’abstenen, el seu vot compta com a blanc i el sí passa a ser la majoria absoluta.)

El camí cap a la sobirania és davant nostre, tot i que a un ritme més lent del que hauria tingut amb una majoria superior al 50% dels vots. Espanya ha obtingut un petitíssim espai per recuperar la iniciativa i oferir una consulta. Però es troba en temps de descompte i aquest espai s’encongirà ràpidament. Europa ho veu i ho sap i hauria d’estar interessada a empènyer Madrid a apostar per la via britànica, reconèixer la personalitat nacional de Catalunya, i crear les condicions per posar punt final a la inestabilitat i la incertesa d’aquests darrers anys.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Sí (Publicat a l’ARA, 22 de setembre de 2015)

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions – el Sí, el No i el Vot en Blanc – defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel Sí – i, més concretament, per la llista de JuntspelSí. Les raons que m’han dut a votar Sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida – a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal, no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa la globalització actual.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré Sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions claus, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La LOAPA va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases, tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyols i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen per res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi en un contracte, aquest no serveix de res si una de les parts (contratants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema on els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantitzar les aspiracions –legítimes – d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als que feia referència abans. I  capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom – i especialment a la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça. I, segona perquè una majoria sòlida del Sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea, i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil.litat. I votem Sí. Val la pena.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Les eleccions de la teva vida (2) (Publicat a l’ARA, 16 de setembre de 2015)

Quan va arribar el 27-S, el Cèsar F. va decidir fer el que feia gairebé cada diumenge al matí des que li havien trobat el colesterol alt. Va treure la bici, la va fregar fins a deixar-la ben lluent i, mudat com un professional, va pedalar feliç muntanya amunt fins als cingles de Bertí,  juntament amb dos companys de feina, el Pep i l’Antonio. A votar ja hi aniria a la tarda: al cap i a la fi tots els vots valien el mateix; i, a més volia demostrar una certa independència davant la classe política, una espècie humana per la qual el Cèsar havia perdut gairebé tot el respecte.

Això no havia estat així sempre. Tot i que no havien estat gaire “polítics”, els pares, que havien arribat amb un parell de maletes sota el braç, havien adorat al Guti i després havien passat a votar, amb una solidesa a prova de bomba atòmica, al Felipe Gonzàlez. Les reconversions dels vuitanta van jubilar el pare i la crisi dels noranta va tocar de prop alguns dels seus germans. Però, entre l’estat de benestar i la febre immobiliària sota Aznar i Zapatero, se’n van sortir i la política i la memòria de ser classe obrera van quedar enrera, eclipsades pels seus nanos petits i la bici.

Aquell període d’una relativíssima prosperitat econòmica va saltar pels aires el 2007. D’entre els seus coneguts, el Cèsar va tenir sort: no va perdre la feina. Però no va poder evitar sentir una indignació creixent: mentre salvaven els bancs, li retallaven sou i serveis socials; i, en mig d’una corrupció desenfrenada, Rajoy s’amagava darrera d’una pantalleta d’ordinador. Per això, al Cèsar el 15-M li va agradar. El va reconnectar amb la tensió de la Transició, amb les il.lusions paternes de quan ell era un adolescent.

El camí ara sí que feia pujada. El Cèsar va fer un esbufec i es va repetir a si mateix: Hem perdut 37 anys. Cal canviar-ho tot. El problema era com fer-ho. D’en Mas i aliats, ni parlar-ne. Al Pedro Sànchez el veia sense trempera, una ombra del PP. Ciutadans eren un PP amb pell de xai. Quan va sentir que els C’s havien contractat un ex economista de Chicago per fer-los el programa, el seu oncle li va dir: “aquests ens pujaran el preu del pa”. A més, hi havia una cosa que no els perdonava. Les acusacions de tensió lingüística de C’s eren ridícules. Amb els companys de bici barrejaven idiomes naturalment i l’únic important era tenir els o-s per arribar adalt.  Com és que al Rivera no l’enfurismava l’insult continu que rebien els catalans des de Madrid? El Cèsar no l’havia sentit defensar ni als seus companys de bici ni a ell un sol cop.

Podemos primer i Catalunya Sí Que Es Pot l’atreien. Un dels tuits de l’Errejón ho deia tot: És l’hora de construir un país per la seva gent i sobirania per decidir-ho tot. Es va girar una mica i, com que la carretera ja havia agafat alçada, va veure tot el Vallès, brillant, verd, amb la massa de Granollers abaix i l’ombra morada del Montseny fent de paret a la dreta. Aquell era el seu país, aixecat pels seus pares, futura propietat dels seus fills. Demanar governar-lo era justíssim, precisament per parar els peus als qui van crear la crisi.

Va continuar pedalant mecànicament, però a dins seu hi havia alguna cosa que l’inquietava. La seva dona li havia passat les mesures prioritàries de CSQEP: Proposarem un Acord Social per impulsar un procés constituent des de baix. Però, això no eren ja les eleccions del 27-S i la promesa des de JxS? Quina diferència hi havia? Impulsarem un Pacte per la democràcia, continuava més avall, amb les forces polítiques catalanes per a la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Això tampoc no ho entenia. El referèndum ja es va pactar a finals del 2013 – amb el suport d’ICV. Després, ni el PP ni el PSOE el van autoritzar. I amb les enquestes a la mà, Podemos no arribava al 20 per cent dels vots a Espanya i no podria aconseguir res. Per un moment, al Cèsar li va semblar veure-hi la mateixa classe política de sempre, la de les promeses que quedaven en no-res, i la cara d’en Rabell se li aparegué amb un aire duranesc i un no-sé-què molt antic. Però potser era només l’efecte de la suor que li queia pels ulls.

La darrera part del camí era més ampla i plana i deixava més forces per reflexionar. Canviar-ho tot volia dir governar-se. I governar-se només era possible si es deien les coses pel seu nom. Si primer hi havia la sobirania. Per què, aleshores, com a homes lliures, es podria pactar de tu a tu amb Espanya, amb aquella terra, estimada, que els seus pares havien deixat pensant en els seus fills. I de sobte, quan arribava al cim, ho veié clar: votaria el Baños, que, si fa no fa, devia tenir la seva mateixa història personal. I, així, coincidint per primera i última vegada amb en Rajoy, que, un dia, al Senat, va dir, “Los buenos catalanes, ¿qué son? ¿La CUP?”, va girar cua i va baixar d’una revolada a votar.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum, Uncategorized | Leave a comment

Les eleccions de la teva vida (1) (Publicat a l’ARA, 15 de setembre de 2015)

Després d’una campanya llarga com un calvari, finalment havia arribat el 27-S. La Carme G. va matinar, va endiumenjar-se, i va sortir, després de prendre el cafè amb llet habitual, a votar. La idea era tenir tot el dia per anar a missa, voltar, fer el dinar en família i, ja cap al tard, reunir-se amb la gent del partit a compartir (i, amb sort, celebrar) el recompte de vots: la Carme era membre d’Unió de tota la vida, regidora i membre del consell comarcal. Quan es va produir l’escissió al juny, va optar, això sí, amb un ai al cor, seguir en Duran. A la Carme, potser per aquella combinació de ser catòlica i catalana, el conflicte no li havia agradat mai.

Com que, per alguna raó incomprensible, a casa no havia trobat el sobre per ficar la papereta d’Unió, en va agafar un quan arribar al col.legi electoral i, després de fer una cua més aviat llarga, va tancar-se a la cabina electoral per posar-hi el seu vot. Al barri tothom sabia que era d’Unió, però, ella, per respecte a la democràcia i a la idea del vot secret, preferia ficar la papereta d’una manera discreta, sense testimonis.

Un cop a la cabina, quan va obrir el “bolso”, hi va trobar, inesperadament, dues paperetes: la d’Unió, que havia portat des de casa, i la de Junts pel Sí. El Pere, el seu marit, o potser la Roser, la seva filla, la hi havien posat. En tot cas, era curiós, perquè els havia deixat dormint a tots dos i el seu  “bolso” mai no el perdia de vista.

En el secret de la cabina electoral Déu et veu i en Duran Lleida no. La frase, una mena de vent interior que no venia d’enlloc, la va inquietar. Intuitivament es va girar sobre si mateixa per comprovar si hi havia algú darrera seu.

Aleshores va sentir la veu tronant d’en Duran en un míting: Anem cap al precipici. Ja no ens recordem del 36? Efectivament, el tripartit havia estat una olla de cols. I la memòria del desastre de la guerra – de la revolució i de la Rabassada – encara pesava a casa com una llosa infame. Va baixar el cap i, al fer-ho, es va trobar amb la papereta de JuntspelSí. En Mas, el terror de l’esquerra espanyola, li semblava un senyor d’una prudència exquisida. Raül Romeva era nét d’un cosí d’en Pau Romeva, un dels fundadors emblemàtics d’Unió. I, d’en Junqueras havia llegit una entrevista on es declarava catòlic confès tot i que poc missaire. Francament, s’assemblaven més a una coalició de creients postconciliars que no pas de milicians de la FAI. La Carme va veure com les puntes dels dits acaronaven la papereta de JxS.

El record del lema de campanya d’Unió la va aturar en sec: La força del seny. Amb un boicot comercial des d’Espanya, un mercat important per Catalunya, alguns deien que l’economia catalana cauria un 20 percent. Un desastre. El vent interior, però, va tornar a bufar: Absurd – li deia – com a molt, l’economia catalana podria caure un 2 percent. Només de forma transitòria i només si Espanya estigués disposada a fer-se un tret al peu. I els guanys en impostos compensarien aquesta caiguda amb escreix. La seva filla, la Roser, li havia resumit  diversos informes d’economistes catalans, entre ells un del Col.lectiu Wilson, fet per dos dels experts mundials en comerç, desenmascarant les amenaces espanyoles.

Va fer un moviment de resistència: Pesats. I l’euro? Va sentir la veu de la Roser ben forta: Mare, no cal ser a la Unió per tenir l’euro. A Andorra el fan servir sense cap problema. Cert. Però, i la Unió Europea? Ara va ser el Pere qui li va xiuxiuejar a l’orella: Dona, és veritat que Espanya pot vetar l’entrada a la Unió. Però, també és cert que, per fer fora un país de la UE, cal que ho negociï aquest país amb la Unió. I, fins i tot, si no es posen d’acord, aquell país ha d’esperar dos anys a sortir-ne. Ho diu l’article 50 dels Tractats. I va afegir: Expulsaran un àrea amb centenars de multinacionals europees de primer nivell? Faran fora una gent que vota democràticament?

Aleshores va recordar el programa d’Unió: Consulta pactada. Disposició addicional a la constitució. Semblava radical i alhora prudent però a la Carme li agafà un gran cansament: feia deu, trenta, cent anys que demanàvem el mateix. I el resultat sempre era el mateix: Vuelva Ud. mañana. En Duran, tossut, se li aparegué enfadat: I la disciplina de partit, què, eh? Oblida’t de ser regidora! Però feia tard perquè la Carme ara només veia les cues emocionades del 9-N (hi votà SíSí), la possibilitat de trencar el cercle de la por i sortir de la gàbia de sempre. Marejada, s’afanyà a tancar el sobre i a votar.

A fora, va agafar el mòbil ben fort, com si hagués de volar, i va prémer l’1: “Pere, has guanyat tu. He votat JunstpelSí. Però, què diré al partit?”. “Res, dona, res, que el seny de debò ha vençut al “seni catalán” de sempre”.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Seguretat nacional (Publicat a l’ARA, 28 de juliol de 2015)

La setmana passada, la comissió constitucional del Congrés dels Diputats va aprovar, amb el suport de PP i PSOE, el projecte de llei de seguretat nacional presentat pel govern espanyol. Considerant les dues conseqüències fonamentals que es deriven d’aquest text, — un nou retrocés de les llibertats ciutadanes i, sobretot, un cop letal a l’edifici autonòmic –, sorprèn el silenci mediàtic i el suavíssim to crític amb què ha estat acollit.

Com totes les males lleis, — les lleis que reforcen el poder arbitrari de l’estat –, l’objecte del projecte, la “seguretat nacional”, és tautològic i, en definitiva, il.limitat. Després d’una exposició de motius de verb florit i contingut boirós, l’article 3 defineix la seguretat nacional com “l’acció de l’Estat per protegir la llibertat i benestar dels ciutadans, i garantitzar la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals”. Ara bé, com que això, — garantir la seguretat, la llibertat i la felicitat dels ciutadans –, és precisament el que fan tots els estats i el que de fet justifica la presència d’un estat, el que l’article 3 aconsegueix és convertir qualsevol dimensió de la vida pública (i també de la privada) en un àmbit susceptible de ser declarat de “seguretat nacional”.

Fins a cert punt això no és cap sorpresa. El que defineix l’estat és la capacitat d’establir què és la “seguretat nacional” i quins mitjans cal utilitzar per assolir-la. Ser sobirà és, al capdavall, tenir el poder de definir les paraules i el monopoli de l’espasa per fer-les complir. Tanmateix, en un estat de dret, la determinació de la seguretat pública és una competència compartida per diversos poders – executiu, legislatiu i judicial – tant a nivell central com a nivell autonòmic (si aquest existeix, com és el cas espanyol). Per contra, aquest projecte de llei transfereix, pràcticament per complet, el camp i moment d’aplicació d’una “situació d’interès de Seguretat Nacional” (en majúscules al projecte de llei) al president del govern espanyol. Segons l’article 15, aquest darrer és qui dirigirà la política de seguretat nacional, proposarà l’”Estratègia de Seguretat Nacional” i podrà “declarar la situació d’interès per la Seguretat Nacional” (que a partir d’ara indico amb l’acrònim SISN).

El paper de control de les Corts Generals passa a ser, en canvi, purament marginal: debatran les línies generals de l’estratègia de seguretat i formaran una comissió mixta Senat-Congrés on un representat del govern compareixerà per retre comptes un cop a l’any (art. 13). Les comunitats autònomes queden transformades en meres comparses: la seva obligació és cooperar i el seu únic dret és rebre informació en una mena de conferència sectorial formada per representants autonòmics (art. 6).

El projecte de llei indica explícitament (art. 22.4) que una SISN no equival als estats d’excepció o alarma recollits a la constitució i que permeten la suspensió de drets fonamentals i llibertats públiques. En aquest sentit, l’executiu no passa a atribuir-se els poders excepcionals que la constitució de Weimar havia dipositat en el president alemany – i que Hitler va utilitzar per governar Alemanya sense derogar mai aquella constitució. Tanmateix, considerant com les noves tecnologies de la informació permeten als governs actuals intervenir en les nostres privades, el meu escepticisme és total sobre els límits que el projecte diu imposar al govern en el cas d’una SISN.

Amb la suspensió de llibertats individuals encara “protegida” per la constitució, el propòsit fonamental (de fet, únic) de la llei és, sens dubte, atorgar un poder directe al govern espanyol per coordinar de manera automàtica i immediata totes les administracions públiques i, sobretot, les comunitats autònomes. Al president del govern espanyol li basta amb declarar una SISN per absorbir, en qualsevol àmbit i sense necessitat de recórrer a cap altra acció legal, qualsevol competència d’una autonomia. Com diu l‘article 23 una SISN “requereix la coordinació reforçada de les autoritats competents … sota la direcció del Govern [espanyol]” i l’obligació d’aquelles “d’aportar els mitjans humans i materials necessaris que es trobin sota la seva dependència”. En definitiva, la capacitat del govern espanyol d’apel.lar a una SISN per decidir i gestionar qualsevol matèria autonòmica sense control legislatiu i judicial i sense capacitat de reacció de les autonomies implica la destrucció del sistema autònomic com a sistema político-constitucional.

Aquest projecte de llei conté dues lliçons generals. La primera és demonstrativa: prova explícitament que el sistema autonòmic no té cap garantia política a Espanya; aquest fet, la destrucció del pacte constitucional, explica i justifica el sobiranisme català, sorgit com a moviment de pura auto-defensa. La segona és estratègica. El govern espanyol no utilitzarà la via de l’article 155: evitarà com sigui escenes dramàtiques al Senat. Simplement, aprovarà ordes ministerials per, en nom d’una SISN, xuclar competències “sin que se note el cuidado”.

Posted in Espanya -- Constitució, Rule of law | Leave a comment

Qatar (Publicat a l’ARA, 14 de juliol de 2015)

És molt probable que la del Barça sigui, arreu del món i especialment entre els nanos dels barris més marginals d’Àfrica, Àsia i Llatinomèrica, la samarreta més popular del món. Que hi dugui el nom de Qatar Airways (Foundation abans) no deixa de ser, per això mateix, una broma cruel.

El rècord de Qatar en drets humans i laborals és lamentable. A Qatar hi viuen uns 300.000 ciutadans qatarís i un milió i mig de treballadors estrangers. Els ciutadans de Qatar treballen al sector públic. Els immigrants, a la resta de l’economia. D’aquests darrers, la majoria homes, un terç treballa en el sector de la construcció, en plena expansió per fer possible la celebració del mundial de futbol del 2022. Les condicions laborals dels immigrants, descrites en un informe d’Aministia Internacional de l’any 2013 i en altres publicacions com ara l’informe del departament d’Estat nordamericà sobre “Human Trafficking”, s’acosten a un sistema de “treball forçat”. (En una nota de premsa de maig d’enguany, Amnistia Internacional ha indicat que, malgrat les promeses de l’estat qatarí en resposta a l’informe de 2013, no hi ha hagut cap progrés substantiu en el tracte laboral i no laboral d’estrangers.)

La clau de volta del sistema laboral pels immigrants és la “kafala”. Les empreses qatarís fan d’espònsors de cada treballador immigrant i hi acorden, al país de procedència, tipus de treball i salari. Un cop a Qatar, el treballador no pot canviar d’empresa sense el permís de l’empresari que el va contractar i, de fet, no pot abandonar Qatar per tornar al seu lloc d’origen sense un permís de sortida firmat per l’empresa espònsor. Quan abandona Qatar, no hi pot tornar a treballar de la mà d’una empresa diferent durant els següents dos anys.

Aquesta posició de poder de l’empresa-espònsor queda reforçada per les seves pràctiques documentals. Les empreses qatarís retenen el passaport dels immigrants en el 90 per cent dels casos, segons una enquesta realitzada per la Qatar National Research Foundation, i, en contra de la legislació existent, sovint deixen d’emetre la documentació laboral necessària perquè els treballadors puguin circular lliurement per Qatar. Si la policia troba immigrants indocumentats, els pot sancionar amb una multa de fins a 1.684 dòlars (l’any 2013) o deu vegades el salari mensual mig d’un treballador de la construcció. Segons el dret qatarí, el delicte penat és haver volgut “escapar-se” de la legislació del país. Sens dubte, el verb utilitzat ens remet a un món de serfs de la gleba lligats a la terra i al seu amo feudal.

Els treballadors estrangers no solament tenen la seva mobilitat física restringida. La llei qatarí els prohibeix el dret de sindicalització per complet. La situació del servei domèstic és encara pitjor: està explícitament exclòs de tota regulació laboral. No cal tenir gaire imaginació per adonar-se de la vulnerabilitat que poden arribar a patir els empleats d’aquest sector — unes 132.000 persones, majoritàriament dones, a l’any 2013.

La situació d’inferioritat dels treballadors immigrants duu a condicions de treballs precàries. Segons les enquestes a mà, al voltant d’una cinquena part reben salaris i han de fer feines diferents del que van acordar abans d’arribar a Qatar. Un 20 percent declaren rebre el seu salari puntualment només “a vegades, rarament o mai”. L’informe d’Amnistia Internacional recull testimonis d’ús de violència física per part de capataços al lloc de treball. Les mesures de protecció contra accidents laborals són mínimes: l’any 2011, per xemple, un 11 per cent dels treballadors de la construcció van experimentar fractures de braços i cames o ferides greus.

Les condicions no laborals dels treballadors estrangers són també inacceptables. En la majoria dels habitatges utilitzats per treballadors immigrants (construïts o proveïts per les empreses contractants) hi dormen una mitja de 10 a 15 treballadors per habitació, l’aire acondicionat (indispensable amb les temperatures de Qatar) no funciona, i els estàndars sanitaris (d’aigua, residus, etc.) mínims sovint no es compleixen. A més, Qatar prohibeix als treballadors estrangers viure en les àrees residencials qatarís, imposant així un sistema d’apartheid complet.

Si la situació de la immensa majoria de la força de treball estrangera és indigne, l’estat dels drets humans en general és desastrós. La llibertat d’expressió està restringida en general. La blasfèmia pot dur a set anys de presó. L’adulteri es castiga amb cent fuetejades – i amb  la pena de mort si es produeix entre una dona musulmana i un home no musulmà. La pena de mort s’aplica a l’apostàsia i a l’homosexualitat.

Imaginem ara que a Sudàfrica encara hi hagués l’apartheid. Suposem que el Barça dugués a la samarreta el nom d’aquell país (o d’una de les seves empreses més emblemàtiques i connectades amb l’estat). Seria això acceptable? No. Per això demano que tots els candidats es comprometin a rescindir el contracte existent amb Qatar i, si no és així, que els socis només votin a aquells candidats que s’hagin compromès a fer-ho públicament.

Posted in Barça, Dictatorships, Rule of law | Leave a comment

Una llista (Publicat a l’ARA, 7 de juliol de 2015)

La crida que el president Mas va fer a Molins de Rei el 20 de juny per aconseguir la “màxima unitat possible en el món sobiranista català” contenia dues “demandes”: recuperar el caràcter plebiscitari del 27-S; i establir una llista electoral única de les forces polítiques de Sí-Sí, probablement (dic probablement perquè la proposta era ambigua o oberta) incloent-hi els líders o cares més visibles dels partits sobiranistes a més de diverses personalitats del món civil.

L’objectiu en si de la proposta, –convertir el 27-S en el referèndum que no ens han deixat fer–, és incontestable. Recordem que Catalunya no ha pogut decidit encara: tot i el seu èxit, el 9-N va ser un simulacre de plebiscit, sense conseqüències polítiques reals. I no hi ha cap indici que això pugui canviar. PP, C’s i PSOE (aquest de manera oficial des de fa pocs dies) s’hi oposen directament. Podemos ho fa també, tot i que de manera implícita, perquè condiciona el referèndum a una reforma constitucional que no podrà fer mai perquè no tindrà els quòrums (2/3 de les Corts) exigits per la constitució espanyola. Per tant, les eleccions plebiscitàries són l’única possibilitat que ens queda per fer l’exercici de radicalitat democràtica que se’ns nega sistemàticament.

Ara bé, el mètode de la proposta, –si l’entenem com un llista conjunta de 2 o 3 partits, integrada parcialment per polítics, i amb un pacte de govern–, és irrealitzable per tres raons. En primer lloc, per l’existència de desconfiances personals i partidistes que semblen insuperables. En segon lloc, perquè els partits implicats, sobretot els d’esquerres, veuen impossible “disciplinar” una part del seus votants: una llista amb el president Mas i líders convergents foragitaria una fracció (important) de votants de la CUP i Esquerra cap a Podemos i Procés Constituent; i, segurament, un sector convergent migraria a la UDC (sector oficial). L’enquesta publicada a l’ARA de diumenge confirma aquesta realitat: una coalició CDC-ERC duria als pitjors resultats pel món sobiranista. En tercer lloc, perquè no sembla haver-hi prou temps per articular un programa sencer de govern de cara al 27-S que pugui satisfer totes les sensibilitats polítiques i socials dels partits sobiranistes.

Davant d’aquest atzucac, l’única sortida possible, si es vol establir una llista única, passa per recuperar el concepte i la raó de ser del 27-S, –convertir-lo un plebiscit–, en tota la seva puresa. Si el 27-S ha de ser realment un referèndum, el propòsit de la llista única ha de ser només el de permetre als ciutadans expressar la seva opinió respecte a la independència de Catalunya. I si l’obstacle a la llista única és la participació de polítics en actiu, la llista haurà de construir-se amb personalitats del món civil només.

Aquests dos elements (llista civil i 27-S com a referèndum) es complementen relativament bé. La llista única civil inclouria personalitats d’un ampli ventall social, ideològic i professional, amb un programa molt senzill, l’expressió del Sí a la independència, i comptaria amb el suport complet dels partits sobiranistes i de les grans associacions civils del país. En cas d’una victòria (més de la meitat dels vots), els membres de la llista única votarien una declaració immediata d’independència i treballarien amb el govern en funcions per fer-la factible (seguint les recomanacions dels informes del CATN).

Fixem-nos que en el debat actual sobre el 27-S es pressuposa que les eleccions hauran de determinar tant la posició dels ciutadans respecte a la sobirania de Catalunya com la composició del nou govern. En un món ideal, potser això hauria de ser així: les eleccions haurien de definir també el gestor dels resultats del 27-S. Tanmateix, davant de la complexitat política que viu Catalunya (la major part generada pels límits imposats per Espanya), n’hi hauria prou de saber si els catalans estan a favor o en contra de ser independents. En altres paraules, la llista única no es plantejaria per obtenir un mandat de formació de govern sinó simplement com un mecanisme per conèixer la voluntat del país. Per tant, el govern actual, del president Mas, continuaria en funcions fins a la convocatòria de les noves eleccions. Naturalment, aquest govern es podria ampliar amb polítics d’altres partits i personalitats independents, però això ja dependria de consideracions que no afecten directament la celebració del 27-S. En tot cas, la durada del parlament elegit el 27-S seria limitada: en un espai breu de temps (a determinar en el curs de les negociacions d’abans del 27-S), es convocarien noves eleccions, de caire “ordinari” (no plebiscitari), per formar govern i elaborar l’estructura constitucional d’un país independent.

Posted in Catalanisme, Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Compte enrere (Publicat a l’ARA, 16 de juny de 2015)

La direcció oficial d’Unió va guanyar la consulta interna de diumenge. Però el resultat, amb un ajustat marge d’un centenar de vots (un 3 per cent dels votants), té poca utilitat política pels vencedors. Amb un partit dividit i pesos pesants (i exultants) al camp contrari, Duran i Lleida es queda sense gaire capacitat per forçar Convergència a continuar mantenint formulacions ambigües en el compte enrere cap al 27-S. El resultat de diumenge és, també, una advertència per aquells que, dins de CDC, podrien haver desitjat una victòria més contudent del duranisme per crear els seus propis contrapesos interns.

La pregunta, que no era un exemple de claredat, s’ha girat en contra dels que la van elaborar. Recordem que, després de demanar al militant si estava d’acord amb el “procés” (una formulació elíptica que caldria proscriure del llenguatge polític català), imposava sis condicions (la major part, restriccions) per definir-lo. Gairebé totes irrellevants perquè ja són part del consens social (els requeriments de democràcia, diàleg, cohesió social) o del consens intern d’Unió (pertànyer a Europa) o perquè no signifiquen res (com la promesa de no renunciar a obtenir la màxima sobirania): tan els partidaris del Sí com els del No no es van discutir per aquests termes. L’única clàusula conflictiva era la que supeditava el “procés” a no fer una declaració unilateral d’independència. El problema és que no renunciar a la màxima sobirania i descartar la DUI com a últim recurs alhora és contradictori. I implica no voler entendre les regles de qualsevol negociació. Abandonar l’última carta que queda davant d’un estat (Espanya) que es nega a dialogar, que ha dut als tribunals a part del govern català, i que dictamina que la constitució és l’únic camí (quan aquest camí és en mans d’una majoria contrària a qualsevol canvi) equival a suicidar-se políticament fins i tot abans de començar el “procés”.

El sector oficial d’Unió té ara tres possibilitats. La primera és mantenir el pacte amb Convergència i aconseguir que, a la llista del 27-S, Mas accepti posar-hi una representació proporcional (meitat i meitat) de noms oficialistes i independentistes. En altres paraules, Duran tornaria a traslladar la crisi irresolta al president de la Generalitat i a canvi, li prometria no fer la seva DUI particular, és a dir, anar a eleccions separats. Això, però, tancaria la crisi en fals i deixaria CDC sense credibilitat de cara al 27-S.

La segona possibilitat consistiria a mantenir la coalició sense imposar cap condició al president.  Aquesta solució, que equivaldria a cedir la victòria al partit del No, permetria al president de la Generalitat integrar els demòcratacristians independentistesen primera línia de combat i controlar completament els termes de la campanya. Duran i Lleida s’esvaniria lentament de l’espai públic i Unió romadria intacta. Ara bé, per què això sigui possible els partidaris del No haurien d’aconseguir desmoralitzar l’aparell oficial primer. Possible però difícil.

Finalment, la tercera solució passaria perquè el sector oficial s’apropiés del nom del partit, deixés anar llast (expulsant Rigols, Gisperts i Castellàs), i decidís, fent realitat una DUI respecte a CDC, anar sol a les eleccions. L’espai per fer-ho, però, és minso per dues raons. En primer lloc, la pregunta mateixa del 14J planteja un problema de gestió de significats. Hores d’ara ningú no sap què vol dir la paraula “procés” a seques. És això mateix el que ha fet implosionar el PSC. (I el que, a curt o mig termini, amenaça ICV i Barcelona en Comú.) En segon lloc, Duran hauria de competir amb polítics tan o més moderats (potser no per l’objectiu però sí pel tarannà, cosa fonamental en política) que ell mateix: des de Mas fins a l’ex alcalde Trias (l’aura pública de “senyor de Barcelona” li permet recolzar coses radicals sense que ho semblin). Per descomptat, si l’objectiu d’en Duran és atraure aquells cent mil vots que impedeixin al sobiranisme obtenir una majoria clara al Parlament, aleshores totes aquestes dificultats són banals i la DUI un fet inevitable.

Al capdavall, amb una Unió dividida i un Duran debilitat, la iniciativa ha quedat en mans del president de la Generalitat: és ell l’únic que pot tallar el nus gordià d’aquest immens embolic. Amb el 27-S molt a prop, de fet perillosament a prop, la solució sembla passar per oferir una llista “presidencial” en els seus propis termes: una llista unitària que integri el sector del No, a més d’altres famílies i subfamílies polítiques. Duran es quedaria amb el “procés”. I la resta amb un camí complet cap a la sobirania com

Posted in Catalunya -- Eleccions | Leave a comment

Trenton (Publicat a l’ARA, 2 de juny de 2015)

“Trenton Makes. The World Takes”. O, en una traducció desrimada però semànticament més precisa, “Trenton Fa. El Món Compra”. Aquest és l’eslògan que penja, amb lletres de neó de 2,5 metres d’alçada i una longitud equivalent al Camp Nou, del pont d’acer que creua el river Delaware, entre la capital de Nova Jersey, Trenton, i l’estat de Pensilvània.

L’eslògan el va elegir la Cambra de Comerç de Trenton d’entre 1.477 concursants l’any 1910, quan la ciutat vivia el seu moment més gloriós: Roebling hi fabricava els cables d’acer de tots els ponts dels Estats Units, Maddock (el Roca dels Estats Units) monopolitzava els sanitaris de ceràmica i una multiplicitat d’empreses produïen rajoles, ceràmica, derivats del cautxú, components d’automòbil i cigars. L’any 1929, en un pamflet encarregat per celebrar els 250 anys de la seva fundació, l’autor hi descrivia Trenton com “un dels centres manufacturers més importants de la nació” amb “indústries tan diversificades que la contracció o eliminació d’una o més branques no té cap efecte sobre el conjunt”. Als anys seixanta Trenton encara devia ser un rusc industrial: un dels taxistes (ja gran) que m’hi portà fa poc (per agafar el tren d’Amtrak a Washington) m’explicava, amb enyorança, com de jove podia despedir-se de qualsevol empresa, creuar el carrer i, cinc minuts més tard, trobar feina a la fàbrica del competidor.

Trenton és, ara, malgrat l’eslògan del pont, una altra cosa: un paisatge postindustrial. Al centre hi ha els edificis funcionals de l’estat de Nova Jersey, agombolats al voltant de la cúpula daurada, reminiscent del Capitoli federal, del congrés legislatiu de l’estat. Després, sense solució de continuitat, el gueto negre, l’estació de tren (construïda com un pont sobre les vies), i pàrkings i parcs, que han substituït els espais fabrils tirats a terra en els darrers quaranta anys. Una mica més enllà, barris fet de cases de fusta amb tres esglaons, una entrada porxada, i un rerapati amb alguna flor. Sense arribar a ser capses de mistos, les cases són menudes per estàndars americans. Però, en comparació amb els pisos de qualsevol barri popular català, són grosses. L’abundància de sòl fou segurament una de les raons que va impedir la victòria del socialisme als Estats Units: un sou migrat hi compra molt més espai que a la vella Europa.

Dijous vaig baixar a Trenton (a vint minuts de casa, direcció sudest) amb un industrial català (ell prefereix el terme “micro-industrial”) que, per raons irrellevants aquí, ha passat el curs acadèmic a Princeton. Vam pelegrinar de fàbrica en fàbrica. Algunes, tot i que poques, encara en marxa (per a satisfacció del meu company de viatge). Altres reconvertides en hipermercats, museus o habitatges (com la Clay, Henry and Bock and Company Cigar Factory, un casalot blanc d’aires californians, pati central amb font, brancals en espiral a les finestres, propi de les dèries de tot fabricant nou ric modernista). La majoria, construïdes amb una maó vermell i encantador, amb l’any d’inauguració encastat a la façana, eren tancades.

Entre visita i visita, vam parlar de la indústria – americana i catalana. I en vaig extraure tres lliçons. La primera, sobre continuïtat històrica. La indústria de Trenton la van fer immigrants britànics i alemanys que, fills de famílies d’una llarga tradició artesanal, van conjuminar el seu coneixement pràctic amb la mecanització del segle dinou. Com a Catalunya, on la indústria no va aparèixer del no-res (o del proteccionisme estatal) sinó de capitans d’indústria fills de mestres i oficials, prou espabilats per adaptar les tecnologies del nord d’Europa. Naturalment, per la mateixa regla de tres, si aquest coneixement especialitzat s’estronca en algun moment, recuperar-lo i posar-lo al dia és gairebé impossible.

Segona lliçó. Abans les empreses d’un sector determinat (paper, tèxtil, etc.) cobrien tot el procés de producció i fabricaven tota mena de productes. Avui en dia, la globalització i la competició d’economies emergents han trencat aquell model tradicional. Les empreses europees i americanes (almenys les pimes) només sobreviuen si s’especialitzen en un producte molt concret, en un micro-nínxol productiu. I ho han de fer de la mà dels seus clients, que els indiquen què necessiten en cada moment: per exemple, un tipus de paper absorbent per un quiròfan d’hospital; un coixinet per una bicicleta plegable. L’empresa productora pot arribar a assolir una mena de “monopoli” sobre aquest producte, però els riscos de perdre un client i les dificultats d’expandir el nombre de compradors són evidents.

Tercera lliçó. El treball ha canviat. Abans hi havia molts treballadors, no gaire qualificats, i un estrat de venedors i comercials. Ara, amb més automatització, hi ha menys empleats. I aquests han passat a ser biòlegs, enginyers, informàtics: tots aquells capaços de canalitzar les demandes del client i de fer-ho ràpidament a través de la maquinària productiva de la seva empresa. Dels reptes socials que això ens planteja en parlo un altre dia.

Posted in Capitalism | Leave a comment