La declaració (Publicat a l’ARA, 3 de novembre de 2015)

La declaració. La declaració proposada per JxSí i la CUP no pot sorprendre ningú: presentar-la constituïa el primer compromís electoral dels dos grups i la seva majoria conjunta els permet aprovar-la. Fins ara, totes les declaracions parlamentàries prèvies havien estat purament simbòliques i la Generalitat només havia dut a terme “actes preparatoris” (com ara els informes del CATN), que el Tribunal Constitucional (TC), en la mateixa opinió que va anul·lar la declaració de gener de 2013, havia considerat constitucionals. Ara, en canvi, la declaració conté un pla d’acció específic (un calendari de projectes de llei) i una afirmació expressa de sobirania davant del TC.

Probablement aquesta darrera clàusula és la que ha plantejat més crítiques a Madrid i entre els partits unionistes. Cal subratllar, però, que fins i tot si no hagués estat inclosa explícitament, hauria format part de la intenció oanimus de la declaració perquè, altrament, la declaració no hauria tingut cap credibilitat d’entrada (i, per tant, no hauria satisfet el mandat rebut el 27-S). En tot cas, cal recordar que la declaració acaba amb una voluntat manifesta de negociació. Idealment, aquest és el punt de partida que haurien de fer servir tant l’estat espanyol com l’oposició catalana a la declaració.

La reacció. Malauradament, la resposta ha estat la contrària: de tancament en banda i de frontisme complet. Això pot doldre o preocupar però no pot sorprendre. No hauríem arribat on som sense aquesta negació completa de la realitat catalana. La reacció conjunta PP-PSOE-C’s, de moment tàctica i marcada pel 20-D, conté tota mena de perills per als tres partits. No podem descartar que les minicimeres de la Moncloa tinguin una explicació en clau interna: el suport dels altres partits permet a Rajoy contenir l’ala més dura i repressiva del PP, almenys fins al desembre. A canvi, però, ha inflat els seus competidors extraparlamentaris, ha reforçat el caràcter plebiscitari del 27-S i ha revelat una Espanya més fràgil del que proclamava.

La radicalització d’Albert Rivera és un intent de penetrar en l’espai més sòlid del PP. El sistema electoral espanyol, amb províncies petites sobrerepresentades, penalitza els nouvinguts i C’s necessita anar més enllà d’una determinada classe mitjana urbana si vol ser alguna cosa. Ara bé, aquest radicalisme i la seva proposta d’anticonstitucionalitzar una mera proposta de declaració, a més de ser un despropòsit jurídic, reforcen Ciutadans com un partit antisistema a Catalunya, molt lluny del centre polític i de poder construir qualsevol alternativa real. Per la seva banda, el PSOE constata la seva incapacitat d’oferir res: la crisi i el canvi demogràfic van fer esclatar l’aliança felipista Andalusia-Catalunya fa molts anys.

Dubto que el front del no es mantingui més enllà del 20-D. Fer-se el llit els uns als altres és l’esport nacional de la política espanyola. Ara bé, si és manté, el negacionisme no resol el problema de fons. No podrà liquidar la majoria independentista —només la podrien erosionar per la via del pacte—. I corre el perill de destruir la legitimitat democràtica espanyola: totes les maniobres de bloqueig (per no esmentar el to utilitzat per mitjans comunicatius i elits espanyols) reforcen l’esquema dels catalans com a ciutadans de segona.

L’execució. Per molt concreta que sigui, una declaració parlamentària només té valor si hi ha al darrere una majoria parlamentària i, sobretot, un govern que la dugui a terme. Mantenir el govern Mas en funcions fins al febrer o març és una mala solució: convertiria la declaració en paper mullat (llevat que hi hagués una reacció desproporcionada des de l’Estat). Cal votar un govern nou que mantingui la coalició del sí unida —i fer-ho a la llum de tres consideracions de fons.

Primer, fa temps que l’esquerra europea ha superat la disjuntiva revolució/democràcia (que va dividir socialistes i comunistes el 1917). L’únic camí de canvi són les eleccions i no assaltar palaus d’hivern. I, per tenir eleccions, cal una transició ordenada. Segon, el faisme (i el seu eslògan de fer primer la revolució que la guerra) va destruir aquest país, la FAI i la República. Tercer, històricament el catalanisme només ha reeixit quan ha rebut el suport dels grans estrats mitjans de la societat catalana —un suport que no es pot donar per descomptat en cap moment—. Les forces del no tot això ho saben molt bé i busquen trencar les forces de la declaració per on sigui.

Tenint en compte que l’actual president de la Generalitat ha tingut la capacitat de liderar el procés fins ara, que ha firmat la proposta de declaració, que és de fet, i invertint la metàfora cupaire, el gran tap de Duran i sectors reticents de CDC, que ha promès deixar la presidència quan hagi acabat la transició, i que és un actiu clar a l’estranger, em sembla il·lògic no investir-lo novament per a l’etapa que s’acosta. A canvi, ha de ser factible pactar un programa i un govern que satisfacin totes les parts involucrades.

Advertisements
Posted in Catalanisme, Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions | Leave a comment

Polarització política (Publicat a l’ARA, 20 d’octubre de 2015)

Tant a Europa com a Nord-amèrica, la política ha entrat en una nova fase, extraordinària, conflictiva i volàtil. El centre polític, aquest espai que s’estenia des del liberalisme moderat i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, i que havia estat la base de la vida pública dels dos continents des de la postguerra, s’ha encongit dramàticament. Al seu lloc hi trobem ara polítics estridents, combatius, sovint d’una causticitat malaltissa, disposats a trencar amb un sistema que consideren disfuncional: Trump als Estats Units, Farage a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Grillo a Itàlia, Blocher a Suïssa. Una llista cada vegada més llarga que ha generat una esquerra també més combativa, més pura: Corbyn, Bernie Sanders, els populismes del sud d’Europa.

La crisi econòmica no pot explicar aquest fenomen. Els Estats Units —ara amb un atur del 5%— i el Regne Unit han superat la gran recessió del 2007. El nord i el centre d’Europa o no la van patir (Suïssa) o l’han domesticat (Alemanya, Escandinàvia). I, de fet, el lepenisme i l’ala dreta del partit republicà precedeixen la crisi.

La Unió Europea tampoc n’és la causa principal. És veritat que la distància emocional entre els europeus i les institucions de la UE ha augmentat des de la crisi: l’any 2006 al voltant d’un 50% dels europeus declaraven tenir confiança en la Comissió i el Parlament. L’any 2013 només hi confiava un de cada quatre enquestats. La política (absurda) d’imposar dèficits públics zero i la lentitud a fer una política monetària expansiva des del BCE són al darrere de la pèrdua de legitimitat d’Europa. Però, un cop més, la nova política —amb una dreta antiimmigrants i antiglobalització i una esquerra antibancs i anti lliure comerç, coalitzades totes dues contra l’establishment— ha arribat també als Estats Units, malgrat la política econòmica keynesiano-krugmaniana d’Obama.

La polarització política emergent té unes arrels més profundes. Durant l’època daurada del capitalisme de postguerra, entre 1945 i 1980 aproximadament, l’economia va créixer al voltant d’un 5% anual als països de l’OCDE. Aquesta taxa de creixement va permetre finançar l’estat del benestar, reduir el deute públic heretat de la Segona Guerra Mundial, absorbir les grans migracions internes (de sud a nord, del camp a la ciutat) a Europa i desactivar progressivament els grans partits radicals (per l’esquerra i per la dreta) que havien tingut un paper hegemònic durant el període d’entreguerres.

Aquella època de creixement va coincidir amb el punt àlgid d’una economia industrial inventada per Ford a Detroit: cadenes de producció mecanitzades; substitució d’una massa laboral sense cap qualificació per treballadors semiqualificats; emergència d’un estrat de classes mitjanes urbanes, d’administratius i professionals, i tot això acompanyat de salaris més alts i un procés d’igualació en els ingressos. Un exemple: als Estats Units la proporció dels ingressos en mans del 10% més ric va caure del 45% l’any 1939 al 30% l’any 1979.

El model econòmic Detroit (que a Catalunya caldria rebatejar com a Seat-Volkswagen i a França com a Citroën-Peugeot-Renault) ha passat a ser marginal. El canvi tecnològic i informàtic imaginat a Silicon Valley ha començat a substituir les classes mitjanes del segle vint: on hi havia secretàries ara hi ha ordinadors; on hi havia agències de viatge ara hi ha una web que connecta directament amb els proveïdors; on hi havia llibreries ara hi ha Amazon. La globalització i la deslocalització han erosionat els treballs manuals que quedaven al sector industrial: les empreses que tenien centenars d’empleats ara en tenen unes dotzenes com a molt.

Aquest canvi tecnològic, que probablement s’accelerarà, ha vingut de bracet d’una activitat econòmica modesta. Excepte durant la primera revolució informàtica dels noranta, la taxa de creixement anual ha passat a fluctuar entre l’1% i el 2% en el millor dels casos. Els salaris mitjans als Estats Units no han crescut en termes reals en els darrers quaranta anys. Als països (com Espanya) que van tapar el canvi estructural amb un boom immobiliari i augments salarials ficticis perquè no es corresponien amb cap millora productiva real, els salaris reals han acabat caient. Mentrestant, la distribució de la renda s’ha fet més desigual —almenys al món angloamericà i a la perifèria europea—. Ara mateix el 10% més ric dels Estats Units torna a rebre el 45% de tota la renda -la mateixa proporció que l’any 1939.

La resposta a aquestes transformacions econòmiques és un alt grau d’ansietat col·lectiva i el retrobament amb polítics radicals. A la dècada dels seixanta, tot i la Guerra de Vietnam i la conflictivitat d’aquells anys, tres de cada quatre americans deien que confiaven en el govern federal. Avui només ho fa un de cada cinc. La solució és, lògicament, combinar creixement i redistribució. La veritat, però, és que ningú sembla que plantegi cap programa econòmic creïble per aconseguir-ho.

Posted in Capitalism, Inequality, US Politics | Leave a comment

Catalonia’s Elections: A Growing Challenge to Spain

On Sunday Catalonia held what were certainly its most critical regional elections since the restoration of an autonomous government in 1979. A massive turnout, close to the exceptional participation rates registered in Spain during the transition years to democracy four decades ago, gave Sunday’s vote the momentum and international coverage of something close to a referendum.

Pro-independence parties secured a solid majority of parliamentary seats — 72 out of 135 — and 48 percent of the actual vote. Where five years ago, pro-independence Catalan MPs numbered less than a dozen, support for the pro-independence movement is now spread almost uniformly across Catalonia on an unprecedented scale. In Barcelona, home to almost a third of the region’s population, pro-independence parties obtained 47 percent of the vote. Overall, they came in first in 907 out of 942 municipalities.

The remaining parties running for office espoused very different programs on the future political status of Catalonia. Three electoral slates rejected independence and a possible referendum on Catalonia’s future: Rajoy’s Popular Party; a Catalan-based party called “Citizens”; and the Spanish Socialist Party, together polling 39 percent of the vote. In contrast to the unionist camp, Catalunya Sí Que Es Pot (“Catalonia Yes We Can”) — a coalition of Podemos (the Spanish Syriza), Catalan Greens and left-wing socialists — and a small Christian democratic party acknowledged Catalonia’s right of self-determination, supported holding a referendum on independence, and promised a reform of the Spanish constitution to recognize Catalonia as a nation and to grant it special political status within Spain. They obtained 11.5 percent of the vote.

It would be a mistake to add their vote automatically to the No camp or to the unionist camp: Some of their candidates — and their voters — would be content with genuine self-government within Spain but the rest favor independence, preferring to wait for the general elections of December to see if the Popular Party is dislodged from power.

The growing support for independence in Catalonia in the last few years is a complex phenomenon with multiple roots, but its key motivation is the lack of real institutional guarantees against the systematic intervention of the central government in policy areas that have been nominally transferred to the Catalan government. Because Catalans are a national minority within Spain, they have been always subject to the vagaries of the majority and the latter’s interpretation of the Spanish constitution. After years of asking for broader autonomy, including a reform of the Catalan Autonomy Law in 2006 that was rendered useless by the joint efforts of the Spanish Cortes and the Constitutional Court, a growing number of Catalans have turned to secession as a solution of last resort to protect their cultural, linguistic and political rights.

Unless this fundamental constitutional crisis is solved, the political “process opened by the pro-independence parties will continue and will continue in a more radical way,” to quote former president of the Spanish government and the Popular Party, José María Aznar on Monday, after the elections.

I expect the pro-independence parties to vote a formal declaration of sovereignty in the next few months that will include yet another call to Madrid and to the other Catalan parties to negotiate a compromise to this political crisis. Spain should take this opportunity to authorize a referendum on the political future of Catalonia.

Holding a referendum on independence could be the best strategy to solve the undergoing political crisis for at least three reasons. From a normative point of view, it will reaffirm the commitment of Spain to the principle of democracy — following the path that Canada and Britain took on the Quebec and the Scottish questions respectively. It will also meet the demands of a very large majority of Catalans: About 80 percent of them have consistently supported a referendum on self-determination over the last few years. From a political point of view, holding a negotiated referendum between Barcelona and Madrid will be tantamount to formally recognizing Catalonia as a political subject, thereby giving Catalans a good instrument to defend their political autonomy — even if they decide to remain a part of Spain.

Last but not least, holding a referendum will reduce the economic uncertainty that surrounds secessions: As in the case of Scotland, the Catalan and Spanish governments should agree, in a more or less explicit way, to negotiate the implementation of the vote in good faith, minimizing the costs for both sides of a potential separation.

Even though the Spanish constitution permits the holding of nonbinding referendums, it is unlikely that the current Spanish government will change course and authorize one. Things may change in December — although at this point the chances of this happening are slim, particularly given the position of the Socialist party. If Spain does not offer a real solution, I suspect a fraction of the voters in today’s middle ground — the 11.5 percent who chose neither Yes nor No, and who have given Madrid some breathing room — will break out in favor of secession. With a little less than a fifth of all those ballots, the Yes camp would then have more than 50 percent of the vote, making independence an indisputable fact.

(Published in Politico Europe, October 2, 2015)

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions | Leave a comment

Forward (Published in ARA, September 28th, 2015)

After a historic day on Sunday, Catalonia is no longer what it used to be and has chosen to become much more: to be itself. Despite the scaremongering, despite big media control, despite the constant denials from outside, this election has confirmed the desire of a vast majority for political transformation.

It’s true that the Yes vote did not reach 50% of the ballots tallied. But the No vote, especially the NO in big bold letters, which refuses to consult the nation and rejects any negotiation or any change, is a minority that cannot seek to block the will of the rest. Sandwiched between one side and the other, there is a segment –which includes CSQP (Catalonia Yes We Can), part of the official Unió party (UDC), and some PSC voters (Catalan Socialist Party)– committed to holding a referendum and probably willing to vote Yes in a mutually-agreed consultation.

To strengthen the Yes, the members of parliament from Together for Yes and the CUP, who received a mandate to begin the journey to independence, must invite this mass “in the middle” to define itself as regards the future political status of Catalonia –in accordance with the roadmap proposed by the CATN (Advisory Council for the National Transition). This invitation must be issued via a parliamentary declaration– which will serve to count who is For and who is Against with clarity– without the campaign’s ambiguities.

This declaration could include a reiteration of the request for a referendum. In this case, however, the proposal for holding a referendum must come with an expiration date. If the government of Spain turns it down within a six-month period (which includes the Spanish general elections), the only path left to us would be full sovereignty. I want to believe that at that moment the parties or MPs in the middle who have stated that they are for independence would not side with the No bloc, with the PP and Ciudadanos. To do so would mean signing off on their own disappearance in the not-too-distant future. (And if they were to abstain, their votes would be discounted and the Yes vote would rise to an outright majority.)

The road towards independence is before us, although at a slower pace than it would have with a majority of votes above 50%. Spain has gained a tiny window for recovering the initiative and offering a consultation. But they have run into extra time and this window of opportunity is closing rapidly. Europe is watching and they know this, and should be keen to persuade Madrid to adopt the British approach –to recognize Catalonia as a nation and create the conditions that would put an end to the instability and uncertainty of the past few years.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence | Leave a comment

Endavant (Publicat a l’ARA, 28 de setembre de 2015)

Després de la jornada històrica d’aquest diumenge, Catalunya ha deixat de ser el que era per ser molt més, per ser ella mateixa. Malgrat la campanya de la por, malgrat el control dels grans mitjans de comunicació, malgrat la negació constant des de fora, aquestes eleccions han confirmat l’anhel de transformació política de la gran majoria.

És cert que el sí no ha fet el 50% del vot emès. Però el no, sobretot el No en majúscules, el que es nega a consultar el país i el que rebutja qualsevol negociació i qualsevol canvi, és una minoria que no pot pretendre bloquejar la voluntat de la resta. Entre uns i altres, al bell mig, hi ha un segment, CSQP, una part de la Unió oficial i alguns votants del PSC, compromesos amb la celebració d’un referèndum i probablement disposats a votar en una consulta “pactada”.

Per reforçar el sí, els parlamentaris de Junts pel Sí i les CUP, que han rebut un mandat per començar el camí cap a la sobirania, han de convidar aquesta massa intermèdia a definir-se sobre l’estatus polític futur de Catalunya -d’acord amb el full de ruta que proposava el CATN-. Aquesta invitació haurà de fer-se a través d’una declaració parlamentària -que servirà per comptar qui és i qui és no amb claredat, sense les ambigüitats de la campanya.

Aquesta declaració podria incloure una reiteració de la petició de referèndum. En aquest cas, però, la proposta de celebració de referèndum haurà de tenir data de caducitat. Si el govern d’Espanya s’hi nega en un període de sis mesos (que inclou les generals espanyoles), l’única via que ens quedarà és la de la sobirania completa. En aquell moment vull creure que els partits o parlamentaris intermedis, que han declarat que són sobiranistes, no es passaran al bloc del no amb el PP i Ciutadans. Fer-ho voldria dir firmar la seva desaparició en un futur no gaire llunyà. (I si s’abstenen, el seu vot compta com a blanc i el sí passa a ser la majoria absoluta.)

El camí cap a la sobirania és davant nostre, tot i que a un ritme més lent del que hauria tingut amb una majoria superior al 50% dels vots. Espanya ha obtingut un petitíssim espai per recuperar la iniciativa i oferir una consulta. Però es troba en temps de descompte i aquest espai s’encongirà ràpidament. Europa ho veu i ho sap i hauria d’estar interessada a empènyer Madrid a apostar per la via britànica, reconèixer la personalitat nacional de Catalunya, i crear les condicions per posar punt final a la inestabilitat i la incertesa d’aquests darrers anys.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Sí (Publicat a l’ARA, 22 de setembre de 2015)

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions – el Sí, el No i el Vot en Blanc – defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel Sí – i, més concretament, per la llista de JuntspelSí. Les raons que m’han dut a votar Sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida – a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal, no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa la globalització actual.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré Sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions claus, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La LOAPA va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases, tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyols i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen per res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi en un contracte, aquest no serveix de res si una de les parts (contratants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema on els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantitzar les aspiracions –legítimes – d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als que feia referència abans. I  capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom – i especialment a la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça. I, segona perquè una majoria sòlida del Sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea, i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil.litat. I votem Sí. Val la pena.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum | Leave a comment

Les eleccions de la teva vida (2) (Publicat a l’ARA, 16 de setembre de 2015)

Quan va arribar el 27-S, el Cèsar F. va decidir fer el que feia gairebé cada diumenge al matí des que li havien trobat el colesterol alt. Va treure la bici, la va fregar fins a deixar-la ben lluent i, mudat com un professional, va pedalar feliç muntanya amunt fins als cingles de Bertí,  juntament amb dos companys de feina, el Pep i l’Antonio. A votar ja hi aniria a la tarda: al cap i a la fi tots els vots valien el mateix; i, a més volia demostrar una certa independència davant la classe política, una espècie humana per la qual el Cèsar havia perdut gairebé tot el respecte.

Això no havia estat així sempre. Tot i que no havien estat gaire “polítics”, els pares, que havien arribat amb un parell de maletes sota el braç, havien adorat al Guti i després havien passat a votar, amb una solidesa a prova de bomba atòmica, al Felipe Gonzàlez. Les reconversions dels vuitanta van jubilar el pare i la crisi dels noranta va tocar de prop alguns dels seus germans. Però, entre l’estat de benestar i la febre immobiliària sota Aznar i Zapatero, se’n van sortir i la política i la memòria de ser classe obrera van quedar enrera, eclipsades pels seus nanos petits i la bici.

Aquell període d’una relativíssima prosperitat econòmica va saltar pels aires el 2007. D’entre els seus coneguts, el Cèsar va tenir sort: no va perdre la feina. Però no va poder evitar sentir una indignació creixent: mentre salvaven els bancs, li retallaven sou i serveis socials; i, en mig d’una corrupció desenfrenada, Rajoy s’amagava darrera d’una pantalleta d’ordinador. Per això, al Cèsar el 15-M li va agradar. El va reconnectar amb la tensió de la Transició, amb les il.lusions paternes de quan ell era un adolescent.

El camí ara sí que feia pujada. El Cèsar va fer un esbufec i es va repetir a si mateix: Hem perdut 37 anys. Cal canviar-ho tot. El problema era com fer-ho. D’en Mas i aliats, ni parlar-ne. Al Pedro Sànchez el veia sense trempera, una ombra del PP. Ciutadans eren un PP amb pell de xai. Quan va sentir que els C’s havien contractat un ex economista de Chicago per fer-los el programa, el seu oncle li va dir: “aquests ens pujaran el preu del pa”. A més, hi havia una cosa que no els perdonava. Les acusacions de tensió lingüística de C’s eren ridícules. Amb els companys de bici barrejaven idiomes naturalment i l’únic important era tenir els o-s per arribar adalt.  Com és que al Rivera no l’enfurismava l’insult continu que rebien els catalans des de Madrid? El Cèsar no l’havia sentit defensar ni als seus companys de bici ni a ell un sol cop.

Podemos primer i Catalunya Sí Que Es Pot l’atreien. Un dels tuits de l’Errejón ho deia tot: És l’hora de construir un país per la seva gent i sobirania per decidir-ho tot. Es va girar una mica i, com que la carretera ja havia agafat alçada, va veure tot el Vallès, brillant, verd, amb la massa de Granollers abaix i l’ombra morada del Montseny fent de paret a la dreta. Aquell era el seu país, aixecat pels seus pares, futura propietat dels seus fills. Demanar governar-lo era justíssim, precisament per parar els peus als qui van crear la crisi.

Va continuar pedalant mecànicament, però a dins seu hi havia alguna cosa que l’inquietava. La seva dona li havia passat les mesures prioritàries de CSQEP: Proposarem un Acord Social per impulsar un procés constituent des de baix. Però, això no eren ja les eleccions del 27-S i la promesa des de JxS? Quina diferència hi havia? Impulsarem un Pacte per la democràcia, continuava més avall, amb les forces polítiques catalanes per a la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Això tampoc no ho entenia. El referèndum ja es va pactar a finals del 2013 – amb el suport d’ICV. Després, ni el PP ni el PSOE el van autoritzar. I amb les enquestes a la mà, Podemos no arribava al 20 per cent dels vots a Espanya i no podria aconseguir res. Per un moment, al Cèsar li va semblar veure-hi la mateixa classe política de sempre, la de les promeses que quedaven en no-res, i la cara d’en Rabell se li aparegué amb un aire duranesc i un no-sé-què molt antic. Però potser era només l’efecte de la suor que li queia pels ulls.

La darrera part del camí era més ampla i plana i deixava més forces per reflexionar. Canviar-ho tot volia dir governar-se. I governar-se només era possible si es deien les coses pel seu nom. Si primer hi havia la sobirania. Per què, aleshores, com a homes lliures, es podria pactar de tu a tu amb Espanya, amb aquella terra, estimada, que els seus pares havien deixat pensant en els seus fills. I de sobte, quan arribava al cim, ho veié clar: votaria el Baños, que, si fa no fa, devia tenir la seva mateixa història personal. I, així, coincidint per primera i última vegada amb en Rajoy, que, un dia, al Senat, va dir, “Los buenos catalanes, ¿qué son? ¿La CUP?”, va girar cua i va baixar d’una revolada a votar.

Posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum, Uncategorized | Leave a comment