Quan va arribar el 27-S, el Cèsar F. va decidir fer el que feia gairebé cada diumenge al matí des que li havien trobat el colesterol alt. Va treure la bici, la va fregar fins a deixar-la ben lluent i, mudat com un professional, va pedalar feliç muntanya amunt fins als cingles de Bertí, juntament amb dos companys de feina, el Pep i l’Antonio. A votar ja hi aniria a la tarda: al cap i a la fi tots els vots valien el mateix; i, a més volia demostrar una certa independència davant la classe política, una espècie humana per la qual el Cèsar havia perdut gairebé tot el respecte.
Això no havia estat així sempre. Tot i que no havien estat gaire “polítics”, els pares, que havien arribat amb un parell de maletes sota el braç, havien adorat al Guti i després havien passat a votar, amb una solidesa a prova de bomba atòmica, al Felipe Gonzàlez. Les reconversions dels vuitanta van jubilar el pare i la crisi dels noranta va tocar de prop alguns dels seus germans. Però, entre l’estat de benestar i la febre immobiliària sota Aznar i Zapatero, se’n van sortir i la política i la memòria de ser classe obrera van quedar enrera, eclipsades pels seus nanos petits i la bici.
Aquell període d’una relativíssima prosperitat econòmica va saltar pels aires el 2007. D’entre els seus coneguts, el Cèsar va tenir sort: no va perdre la feina. Però no va poder evitar sentir una indignació creixent: mentre salvaven els bancs, li retallaven sou i serveis socials; i, en mig d’una corrupció desenfrenada, Rajoy s’amagava darrera d’una pantalleta d’ordinador. Per això, al Cèsar el 15-M li va agradar. El va reconnectar amb la tensió de la Transició, amb les il.lusions paternes de quan ell era un adolescent.
El camí ara sí que feia pujada. El Cèsar va fer un esbufec i es va repetir a si mateix: Hem perdut 37 anys. Cal canviar-ho tot. El problema era com fer-ho. D’en Mas i aliats, ni parlar-ne. Al Pedro Sànchez el veia sense trempera, una ombra del PP. Ciutadans eren un PP amb pell de xai. Quan va sentir que els C’s havien contractat un ex economista de Chicago per fer-los el programa, el seu oncle li va dir: “aquests ens pujaran el preu del pa”. A més, hi havia una cosa que no els perdonava. Les acusacions de tensió lingüística de C’s eren ridícules. Amb els companys de bici barrejaven idiomes naturalment i l’únic important era tenir els o-s per arribar adalt. Com és que al Rivera no l’enfurismava l’insult continu que rebien els catalans des de Madrid? El Cèsar no l’havia sentit defensar ni als seus companys de bici ni a ell un sol cop.
Podemos primer i Catalunya Sí Que Es Pot l’atreien. Un dels tuits de l’Errejón ho deia tot: És l’hora de construir un país per la seva gent i sobirania per decidir-ho tot. Es va girar una mica i, com que la carretera ja havia agafat alçada, va veure tot el Vallès, brillant, verd, amb la massa de Granollers abaix i l’ombra morada del Montseny fent de paret a la dreta. Aquell era el seu país, aixecat pels seus pares, futura propietat dels seus fills. Demanar governar-lo era justíssim, precisament per parar els peus als qui van crear la crisi.
Va continuar pedalant mecànicament, però a dins seu hi havia alguna cosa que l’inquietava. La seva dona li havia passat les mesures prioritàries de CSQEP: Proposarem un Acord Social per impulsar un procés constituent des de baix. Però, això no eren ja les eleccions del 27-S i la promesa des de JxS? Quina diferència hi havia? Impulsarem un Pacte per la democràcia, continuava més avall, amb les forces polítiques catalanes per a la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Això tampoc no ho entenia. El referèndum ja es va pactar a finals del 2013 – amb el suport d’ICV. Després, ni el PP ni el PSOE el van autoritzar. I amb les enquestes a la mà, Podemos no arribava al 20 per cent dels vots a Espanya i no podria aconseguir res. Per un moment, al Cèsar li va semblar veure-hi la mateixa classe política de sempre, la de les promeses que quedaven en no-res, i la cara d’en Rabell se li aparegué amb un aire duranesc i un no-sé-què molt antic. Però potser era només l’efecte de la suor que li queia pels ulls.
La darrera part del camí era més ampla i plana i deixava més forces per reflexionar. Canviar-ho tot volia dir governar-se. I governar-se només era possible si es deien les coses pel seu nom. Si primer hi havia la sobirania. Per què, aleshores, com a homes lliures, es podria pactar de tu a tu amb Espanya, amb aquella terra, estimada, que els seus pares havien deixat pensant en els seus fills. I de sobte, quan arribava al cim, ho veié clar: votaria el Baños, que, si fa no fa, devia tenir la seva mateixa història personal. I, així, coincidint per primera i última vegada amb en Rajoy, que, un dia, al Senat, va dir, “Los buenos catalanes, ¿qué son? ¿La CUP?”, va girar cua i va baixar d’una revolada a votar.
Carles Boix 