Les eleccions de la teva vida (1) (Publicat a l’ARA, 15 de setembre de 2015)

Després d’una campanya llarga com un calvari, finalment havia arribat el 27-S. La Carme G. va matinar, va endiumenjar-se, i va sortir, després de prendre el cafè amb llet habitual, a votar. La idea era tenir tot el dia per anar a missa, voltar, fer el dinar en família i, ja cap al tard, reunir-se amb la gent del partit a compartir (i, amb sort, celebrar) el recompte de vots: la Carme era membre d’Unió de tota la vida, regidora i membre del consell comarcal. Quan es va produir l’escissió al juny, va optar, això sí, amb un ai al cor, seguir en Duran. A la Carme, potser per aquella combinació de ser catòlica i catalana, el conflicte no li havia agradat mai.

Com que, per alguna raó incomprensible, a casa no havia trobat el sobre per ficar la papereta d’Unió, en va agafar un quan arribar al col.legi electoral i, després de fer una cua més aviat llarga, va tancar-se a la cabina electoral per posar-hi el seu vot. Al barri tothom sabia que era d’Unió, però, ella, per respecte a la democràcia i a la idea del vot secret, preferia ficar la papereta d’una manera discreta, sense testimonis.

Un cop a la cabina, quan va obrir el “bolso”, hi va trobar, inesperadament, dues paperetes: la d’Unió, que havia portat des de casa, i la de Junts pel Sí. El Pere, el seu marit, o potser la Roser, la seva filla, la hi havien posat. En tot cas, era curiós, perquè els havia deixat dormint a tots dos i el seu  “bolso” mai no el perdia de vista.

En el secret de la cabina electoral Déu et veu i en Duran Lleida no. La frase, una mena de vent interior que no venia d’enlloc, la va inquietar. Intuitivament es va girar sobre si mateixa per comprovar si hi havia algú darrera seu.

Aleshores va sentir la veu tronant d’en Duran en un míting: Anem cap al precipici. Ja no ens recordem del 36? Efectivament, el tripartit havia estat una olla de cols. I la memòria del desastre de la guerra – de la revolució i de la Rabassada – encara pesava a casa com una llosa infame. Va baixar el cap i, al fer-ho, es va trobar amb la papereta de JuntspelSí. En Mas, el terror de l’esquerra espanyola, li semblava un senyor d’una prudència exquisida. Raül Romeva era nét d’un cosí d’en Pau Romeva, un dels fundadors emblemàtics d’Unió. I, d’en Junqueras havia llegit una entrevista on es declarava catòlic confès tot i que poc missaire. Francament, s’assemblaven més a una coalició de creients postconciliars que no pas de milicians de la FAI. La Carme va veure com les puntes dels dits acaronaven la papereta de JxS.

El record del lema de campanya d’Unió la va aturar en sec: La força del seny. Amb un boicot comercial des d’Espanya, un mercat important per Catalunya, alguns deien que l’economia catalana cauria un 20 percent. Un desastre. El vent interior, però, va tornar a bufar: Absurd – li deia – com a molt, l’economia catalana podria caure un 2 percent. Només de forma transitòria i només si Espanya estigués disposada a fer-se un tret al peu. I els guanys en impostos compensarien aquesta caiguda amb escreix. La seva filla, la Roser, li havia resumit  diversos informes d’economistes catalans, entre ells un del Col.lectiu Wilson, fet per dos dels experts mundials en comerç, desenmascarant les amenaces espanyoles.

Va fer un moviment de resistència: Pesats. I l’euro? Va sentir la veu de la Roser ben forta: Mare, no cal ser a la Unió per tenir l’euro. A Andorra el fan servir sense cap problema. Cert. Però, i la Unió Europea? Ara va ser el Pere qui li va xiuxiuejar a l’orella: Dona, és veritat que Espanya pot vetar l’entrada a la Unió. Però, també és cert que, per fer fora un país de la UE, cal que ho negociï aquest país amb la Unió. I, fins i tot, si no es posen d’acord, aquell país ha d’esperar dos anys a sortir-ne. Ho diu l’article 50 dels Tractats. I va afegir: Expulsaran un àrea amb centenars de multinacionals europees de primer nivell? Faran fora una gent que vota democràticament?

Aleshores va recordar el programa d’Unió: Consulta pactada. Disposició addicional a la constitució. Semblava radical i alhora prudent però a la Carme li agafà un gran cansament: feia deu, trenta, cent anys que demanàvem el mateix. I el resultat sempre era el mateix: Vuelva Ud. mañana. En Duran, tossut, se li aparegué enfadat: I la disciplina de partit, què, eh? Oblida’t de ser regidora! Però feia tard perquè la Carme ara només veia les cues emocionades del 9-N (hi votà SíSí), la possibilitat de trencar el cercle de la por i sortir de la gàbia de sempre. Marejada, s’afanyà a tancar el sobre i a votar.

A fora, va agafar el mòbil ben fort, com si hagués de volar, i va prémer l’1: “Pere, has guanyat tu. He votat JunstpelSí. Però, què diré al partit?”. “Res, dona, res, que el seny de debò ha vençut al “seni catalán” de sempre”.

Advertisements
This entry was posted in Catalonia -- Elections, Catalonia -- Independence, Catalunya -- Eleccions, Catalunya -- Referendum. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s