Qatar (Publicat a l’ARA, 14 de juliol de 2015)

És molt probable que la del Barça sigui, arreu del món i especialment entre els nanos dels barris més marginals d’Àfrica, Àsia i Llatinomèrica, la samarreta més popular del món. Que hi dugui el nom de Qatar Airways (Foundation abans) no deixa de ser, per això mateix, una broma cruel.

El rècord de Qatar en drets humans i laborals és lamentable. A Qatar hi viuen uns 300.000 ciutadans qatarís i un milió i mig de treballadors estrangers. Els ciutadans de Qatar treballen al sector públic. Els immigrants, a la resta de l’economia. D’aquests darrers, la majoria homes, un terç treballa en el sector de la construcció, en plena expansió per fer possible la celebració del mundial de futbol del 2022. Les condicions laborals dels immigrants, descrites en un informe d’Aministia Internacional de l’any 2013 i en altres publicacions com ara l’informe del departament d’Estat nordamericà sobre “Human Trafficking”, s’acosten a un sistema de “treball forçat”. (En una nota de premsa de maig d’enguany, Amnistia Internacional ha indicat que, malgrat les promeses de l’estat qatarí en resposta a l’informe de 2013, no hi ha hagut cap progrés substantiu en el tracte laboral i no laboral d’estrangers.)

La clau de volta del sistema laboral pels immigrants és la “kafala”. Les empreses qatarís fan d’espònsors de cada treballador immigrant i hi acorden, al país de procedència, tipus de treball i salari. Un cop a Qatar, el treballador no pot canviar d’empresa sense el permís de l’empresari que el va contractar i, de fet, no pot abandonar Qatar per tornar al seu lloc d’origen sense un permís de sortida firmat per l’empresa espònsor. Quan abandona Qatar, no hi pot tornar a treballar de la mà d’una empresa diferent durant els següents dos anys.

Aquesta posició de poder de l’empresa-espònsor queda reforçada per les seves pràctiques documentals. Les empreses qatarís retenen el passaport dels immigrants en el 90 per cent dels casos, segons una enquesta realitzada per la Qatar National Research Foundation, i, en contra de la legislació existent, sovint deixen d’emetre la documentació laboral necessària perquè els treballadors puguin circular lliurement per Qatar. Si la policia troba immigrants indocumentats, els pot sancionar amb una multa de fins a 1.684 dòlars (l’any 2013) o deu vegades el salari mensual mig d’un treballador de la construcció. Segons el dret qatarí, el delicte penat és haver volgut “escapar-se” de la legislació del país. Sens dubte, el verb utilitzat ens remet a un món de serfs de la gleba lligats a la terra i al seu amo feudal.

Els treballadors estrangers no solament tenen la seva mobilitat física restringida. La llei qatarí els prohibeix el dret de sindicalització per complet. La situació del servei domèstic és encara pitjor: està explícitament exclòs de tota regulació laboral. No cal tenir gaire imaginació per adonar-se de la vulnerabilitat que poden arribar a patir els empleats d’aquest sector — unes 132.000 persones, majoritàriament dones, a l’any 2013.

La situació d’inferioritat dels treballadors immigrants duu a condicions de treballs precàries. Segons les enquestes a mà, al voltant d’una cinquena part reben salaris i han de fer feines diferents del que van acordar abans d’arribar a Qatar. Un 20 percent declaren rebre el seu salari puntualment només “a vegades, rarament o mai”. L’informe d’Amnistia Internacional recull testimonis d’ús de violència física per part de capataços al lloc de treball. Les mesures de protecció contra accidents laborals són mínimes: l’any 2011, per xemple, un 11 per cent dels treballadors de la construcció van experimentar fractures de braços i cames o ferides greus.

Les condicions no laborals dels treballadors estrangers són també inacceptables. En la majoria dels habitatges utilitzats per treballadors immigrants (construïts o proveïts per les empreses contractants) hi dormen una mitja de 10 a 15 treballadors per habitació, l’aire acondicionat (indispensable amb les temperatures de Qatar) no funciona, i els estàndars sanitaris (d’aigua, residus, etc.) mínims sovint no es compleixen. A més, Qatar prohibeix als treballadors estrangers viure en les àrees residencials qatarís, imposant així un sistema d’apartheid complet.

Si la situació de la immensa majoria de la força de treball estrangera és indigne, l’estat dels drets humans en general és desastrós. La llibertat d’expressió està restringida en general. La blasfèmia pot dur a set anys de presó. L’adulteri es castiga amb cent fuetejades – i amb  la pena de mort si es produeix entre una dona musulmana i un home no musulmà. La pena de mort s’aplica a l’apostàsia i a l’homosexualitat.

Imaginem ara que a Sudàfrica encara hi hagués l’apartheid. Suposem que el Barça dugués a la samarreta el nom d’aquell país (o d’una de les seves empreses més emblemàtiques i connectades amb l’estat). Seria això acceptable? No. Per això demano que tots els candidats es comprometin a rescindir el contracte existent amb Qatar i, si no és així, que els socis només votin a aquells candidats que s’hagin compromès a fer-ho públicament.

Advertisements
This entry was posted in Barça, Dictatorships, Rule of law. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s