Compte enrere (Publicat a l’ARA, 16 de juny de 2015)

La direcció oficial d’Unió va guanyar la consulta interna de diumenge. Però el resultat, amb un ajustat marge d’un centenar de vots (un 3 per cent dels votants), té poca utilitat política pels vencedors. Amb un partit dividit i pesos pesants (i exultants) al camp contrari, Duran i Lleida es queda sense gaire capacitat per forçar Convergència a continuar mantenint formulacions ambigües en el compte enrere cap al 27-S. El resultat de diumenge és, també, una advertència per aquells que, dins de CDC, podrien haver desitjat una victòria més contudent del duranisme per crear els seus propis contrapesos interns.

La pregunta, que no era un exemple de claredat, s’ha girat en contra dels que la van elaborar. Recordem que, després de demanar al militant si estava d’acord amb el “procés” (una formulació elíptica que caldria proscriure del llenguatge polític català), imposava sis condicions (la major part, restriccions) per definir-lo. Gairebé totes irrellevants perquè ja són part del consens social (els requeriments de democràcia, diàleg, cohesió social) o del consens intern d’Unió (pertànyer a Europa) o perquè no signifiquen res (com la promesa de no renunciar a obtenir la màxima sobirania): tan els partidaris del Sí com els del No no es van discutir per aquests termes. L’única clàusula conflictiva era la que supeditava el “procés” a no fer una declaració unilateral d’independència. El problema és que no renunciar a la màxima sobirania i descartar la DUI com a últim recurs alhora és contradictori. I implica no voler entendre les regles de qualsevol negociació. Abandonar l’última carta que queda davant d’un estat (Espanya) que es nega a dialogar, que ha dut als tribunals a part del govern català, i que dictamina que la constitució és l’únic camí (quan aquest camí és en mans d’una majoria contrària a qualsevol canvi) equival a suicidar-se políticament fins i tot abans de començar el “procés”.

El sector oficial d’Unió té ara tres possibilitats. La primera és mantenir el pacte amb Convergència i aconseguir que, a la llista del 27-S, Mas accepti posar-hi una representació proporcional (meitat i meitat) de noms oficialistes i independentistes. En altres paraules, Duran tornaria a traslladar la crisi irresolta al president de la Generalitat i a canvi, li prometria no fer la seva DUI particular, és a dir, anar a eleccions separats. Això, però, tancaria la crisi en fals i deixaria CDC sense credibilitat de cara al 27-S.

La segona possibilitat consistiria a mantenir la coalició sense imposar cap condició al president.  Aquesta solució, que equivaldria a cedir la victòria al partit del No, permetria al president de la Generalitat integrar els demòcratacristians independentistesen primera línia de combat i controlar completament els termes de la campanya. Duran i Lleida s’esvaniria lentament de l’espai públic i Unió romadria intacta. Ara bé, per què això sigui possible els partidaris del No haurien d’aconseguir desmoralitzar l’aparell oficial primer. Possible però difícil.

Finalment, la tercera solució passaria perquè el sector oficial s’apropiés del nom del partit, deixés anar llast (expulsant Rigols, Gisperts i Castellàs), i decidís, fent realitat una DUI respecte a CDC, anar sol a les eleccions. L’espai per fer-ho, però, és minso per dues raons. En primer lloc, la pregunta mateixa del 14J planteja un problema de gestió de significats. Hores d’ara ningú no sap què vol dir la paraula “procés” a seques. És això mateix el que ha fet implosionar el PSC. (I el que, a curt o mig termini, amenaça ICV i Barcelona en Comú.) En segon lloc, Duran hauria de competir amb polítics tan o més moderats (potser no per l’objectiu però sí pel tarannà, cosa fonamental en política) que ell mateix: des de Mas fins a l’ex alcalde Trias (l’aura pública de “senyor de Barcelona” li permet recolzar coses radicals sense que ho semblin). Per descomptat, si l’objectiu d’en Duran és atraure aquells cent mil vots que impedeixin al sobiranisme obtenir una majoria clara al Parlament, aleshores totes aquestes dificultats són banals i la DUI un fet inevitable.

Al capdavall, amb una Unió dividida i un Duran debilitat, la iniciativa ha quedat en mans del president de la Generalitat: és ell l’únic que pot tallar el nus gordià d’aquest immens embolic. Amb el 27-S molt a prop, de fet perillosament a prop, la solució sembla passar per oferir una llista “presidencial” en els seus propis termes: una llista unitària que integri el sector del No, a més d’altres famílies i subfamílies polítiques. Duran es quedaria amb el “procés”. I la resta amb un camí complet cap a la sobirania com

Advertisements
This entry was posted in Catalunya -- Eleccions. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s