Tolerància (Publicta a l’ARA, 13 de gener de 2015)

De totes les justificacions de la llibertat de pensament i d’expressió, la Carta sobre la tolerància de John Locke, publicada l’any 1689 i ara poc utilitzada, és probablement la meva preferida.

Avui dia defensem la llibertat individual sobretot amb una apel·lació a dos principis relacionats entre si: el de la ignorància radical i el d’ordre públic. El primer principi parteix d’afirmar la nostra incapacitat per determinar racionalment (verificant empíricament) quines de les nostres opinions morals (tant religioses com estrictament ètiques) són vàlides. I ens mena a acceptar com a igualment legítims tot tipus de judicis i actituds (limitats per la clàusula, sempre difícil de definir i executar, de no fer mal als altres). Per la seva banda, el principi d’ordre públic reforça l’obligació de neutralitat del poder públic sota la premissa que afavorir una opció per damunt de la resta només incitaria a la deslegitimació de la democràcia, al conflicte i, en darrer terme, a la violència.

En realitat, i més enllà de la fonamentació racional que puguin tenir aquests dos principis, al món democràtic els acceptem d’una manera gairebé automàtica o inconscient. Defensar una concepció liberal de la vida en comú és, avui dia, part constitutiva de la nostra manera de ser, de la nostra identitat política, del nostre consens social. Avui dia tots som liberals (en el sentit filosòfic, no econòmic, del terme). Negar la llibertat d’expressió ens sembla absolutament inconcebible, fins al punt de tractar de boig (o totalitari o reaccionari o malalt) qui s’hi oposi. (I això explica per què, malgrat el seu anticlericalisme feridor, tothom amb ben poques excepcions ha abraçat tan ràpidament el lema “Je suis Charlie ”.) Per descomptat, aquest liberalisme ètic és un ideal. Fins i tot ara continua havent-hi idees que no són acceptables socialment (l’àmbit d’allò que anomenem políticament incorrecte) i sobre les quals tendim a autocensurar-nos. En general, però, aquestes restriccions són marginals.

Per a un fonamentalista religiós, els principis d’ignorància i ordre públic no són convincents. Per a ell l’existència d’una veritat absoluta és evident en si mateixa. La salvació eterna és superior a la vida en aquest planeta. I, per això mateix, no solament es nega a renunciar a les seves idees sinó que se sent obligat a sotmetre la resta a plegar-se a una realitat superior i transcendent. El conflicte entre el liberal i el no liberal és, en realitat, essencialment irresoluble. El liberal parteix d’acceptar que no pot conèixer (o que coneix imperfectament). El no liberal parteix de l’afirmació que coneix. El liberal no pot convèncer el no liberal apel·lant al principi d’ignorància i al pluralisme ideològic de la societat. En altres paraules, el liberal només pot convèncer els que ja són liberals: aquest sembla, al capdavall, el punt feble d’una justificació exclusivament basada en el pluralisme ideològic un cop apareixen individus o sectors no liberals.

La fonamentació de la llibertat a la Carta sobre la tolerància és diferent. Locke parteix d’examinar la naturalesa de la consciència individual -i la seva relació amb les creences de l’individu-. Creure en Déu (i en una confessió religiosa en particular) només és possible des de la llibertat individual: obligar algú a creure és impossible, una contradicció en si mateixa. La força o, més subtilment, la pressió social poden induir canvis en la pràctica externa de la religió (o d’altres creences) però en cap cas poden aconseguir una transformació interna (autèntica) de valors i conviccions personals. La força de l’estat (o de la societat) és inútil i, per aquesta raó, il·legítima. Un moviment totalitari pot imposar les seves idees externament però no internament. De fet, i en paraules de Locke, la tolerància és al bell mig de les creences cristianes: els intolerants són anticristians perquè ser cristià de debò és una convicció interna, mai imposada. En una formulació més contemporània, la tolerància és al bell mig de les creences religioses -precisament perquè el lligam (que és la segona meitat de la paraula religió ) entre Déu i la persona només es pot produir al nivell de la consciència humana (que, un cop més, la força no pot canviar).

La justificació que fa Locke del principi de tolerància és menys exigent que una defensa basada en el principi d’ignorància perquè no demana que ningú renunciï a la idea de veritat absoluta. L’únic que pressuposa és entendre com opera la consciència humana. Locke va escriure la Carta en una època en què Europa estava dividida entre fonamentalistes catòlics i fonamentalistes protestants -un context amb paral·lelismes molt forts amb el conflicte religiós i moral actual al si de l’islam-. En la mesura que aquest darrer faci seva la Carta de Locke, reforçant el concepte de consciència personal que hi ha al darrere de qualsevol creença autèntica, es farà més fàcil combatre el fonamentalisme que ha dut als atemptats de París.

Advertisements
This entry was posted in Islam, Liberalism, Religion, Toleration. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s