En un celebradíssim article, “Lo que no se quiere oír sobre Cataluña” (El País, 19/1/2014), César Molinas ens ofereix una teoria de la psicologia dels catalans-hòbbits i una teoria del creixement econòmic a la Península Ibèrica per defensar “la idea d’Espanya com a nació de nacions per reconstruir-hi al damunt la casa comuna” i justificar un nou gran pacte que imagino “confederal”. La intenció és, no cal dir-ho, bona. La justificació històrica que fa servir, no.
De la mà de Vicens Vives i la seva “Notícia de Catalunya” (i d’uns pinzellades de Robert Kaplan i Tony Judt), Molinas defineix els catalans com a individus essencialment menestrals, absorbits (i salvats) per la feina, pragmàtics de mena, amb “una característica falta d’ambició en la seva projecció cap al món exterior” i inspirats en el “poble dels hòbbits”. Aquest marc mental, que suposadament arrenca del feudalisme franco-català (molt més “robust i europeu” que el castellà) i de les seves institucions corporatistes, va dur a la decadència econòmica fins al segle XVIII. Només la derrota de 1714 va despertar el país: “Catalunya es desenvolupà gràcies al decret de Nova Planta, i no malgrat aquest”.
Fer una lectura literal de “Notícia de Catalunya” és, en primer lloc, una equivocació. Aquest assaig, que no és ni de bon tros el millor Vicens Vives que tenim, es va escriure, en plena dictadura, gairebé en codi xifrat, per defensar els pocs valors (el treball, la vida privada) que havien quedat dempeus després de les grans derrotes polítiques de 1936 i 1939 i per suggerir que la modernització econòmica (duta a terme per menestrals) era l’única via possible per salvar Espanya i, de pas, Catalunya. En tot cas, la decisió de parlar d’una hipotètica “mentalitat catalana”, una forma utilitzada per un cert nacionalisme romàntic avui superat, sorprèn encara més. El mateix Vicens Vives va evitar tota apel.lació a una mena “volksgeist” català immutable (fins i tot d’un “volksgeist” tan simpàtic com els dels hòbbits) i va preferir parlar de corrents psicològiques profundes, canviants amb el context històric.
L’esperit hòbbit (que consisteix a viure en pau, en una Comarca dolça, sense molestar els veïns, si és que aquests et deixen) potser va arribar a Catalunya amb la revolució industrial. Fins aleshores, però, la història de Catalunya va ser la d’un país tan normal i tan violent com tots els altres. Només cal recordar l’intent d’expansió militar a l’Occitània, la conquesta de Mallorca, València i mitja Itàlia, la guerra civil del segle XV, les guerres de 1640 i 1714 i les guerres carlines. I, fins i tot, en plena industrialització, les bullangues del dinou, l’anarquisme i la guerra civil.
La hipòtesi que, sense decret de Nova Planta, Catalunya, “constrenyida per les seves institucions, s’hagués perdut la revolució industrial”, no té ni cap ni peus. Efectivament, la tesi de la monarquia borbònica modernitzadora no és nova. Apareixia als llibres de text escolars que em van fer estudiar fa molts anys. Fa poc el sr. Porta Perales defensava, al Born, que Felip V va acabar amb les estructures oligàrquiques de la Catalunya medieval fins a convertir-la en una Espanya moderna. La realitat és una altra. Com ja va demostrar Pierre Vilar fa gairebé mig segle, l’economia catalana mostrava signes d’expansió com a mínim a la darrera meitat del segle XVII. Recentment, Garcia Espuche ens ha fotografiat una Barcelona del 1700 vibrant. A nivell europeu, no hi ha cap evidència d’un miracle d’un país que passés de la decadència a l’èxit tan ràpidament: com demostro en un paper que acabo d’escriure sobre les arrels de la revolució industrial, el desenvolupament econòmic al 1700 explica el 87 % del desenvolupament del 1800 a tot Europa.
La història econòmica més moderna, de la mà del premi Nobel Douglass North, relaciona les economies més dinàmiques de l’Europa moderna (Anglaterra i Holanda) amb el manteniment de les seves estructures parlamentàries. Aquells parlaments eren tan poc representatius com el català: fins al 1833 només un 1 % de la població elegia el parlament anglès. Tanmateix, aquells parlaments tenien la capacitat d’actuar com a contrapoder davant d’un poder monàrquic corrupte i despòtic i de defensar, per tant, les mínimes lleis i drets necessaris per permetre la invesió i el creixement.
La tesi defensada per César Molinas sorprèn doblement. El matemàtic espanyol es va fer famós per encunyar l’expressió “elits castisses” o “extractores” per parlar de les classes que dominen l’estat espanyol i que han dut Espanya a la bombolla immobiliària i a la seva crisi. Aquest concepte de classe extractora es deriva d’un llibre, “Why Nations Fail”, que defensa les institucions parlamentàries com a motor central de creixement, que fa referència explícita als parlaments britànic i holandès com a causa primària de la revolució industrial, i que les contraposa a monarquies com l’espanyola. La contradicció en la utilització de les fonts és tan estranya que em resulta incomprensible.
Carles Boix 