Amb el Golden Gate Bridge, que tanca la badia de San Francisco, el George Washington Bridge és un dels ponts més llarg dels Estats Units. Els seus dos nivells, amb un total de 7 carrils en cada sentit, connecten l’estat de Nova Jersey amb l’extrem nord de Manhattan i, a través de l’autopista que s’enfila pel Bronx, amb tots els estats de Nova Anglaterra. Cada any hi circulen més de 100 milions de vehicles. Cada setmana almenys una persona l’utilitza per intentar suicidar-se llençant-se a les aïgues metàl.liques del Hudson.
Fa quatre mesos, entre els dies 9 i 13 de setembre, la Port Authority Agency (una agència pública conjunta dels estats de Nova York i Nova Jersey que administra les vies d’accés a la ciutat de Nova York) va tancar dos dels tres carrils d’accés al pont des de Fort Lee, l’últim punt d’entrada per Nova Jersey, fins a crear un caos circulatori extraordinari en aquell poble. Inicialment, el tancament es va justificar com part d’un suposat “estudi dels fluxes de tràfic”. Un cop es va demostrar, però, que l’estudi no havia existit mai, l’assemblea de representants de Nova Jersey, en mans dels demòcrates, va forçar la publicació de tota la documentació dels ajudants de Chris Christie, el governador republicà, relacionada amb la gestió del pont. En un correu de finals d’agost, la número dos del gabinet del governador, Bridget A. Kelly, escrivia “Time for some traffic problems in Fort Lee”. El receptor, un càrrec polític treballant a la Port Authority Agency, contestava amb un brevíssim “Entesos”. Com que Fort Lee té un alcalde demòcrata que no va recolzar Christie a la seva campanya de reelecció, l’única interpretació possible, ara per ara, és que els ajudants del governador van decidir tancar aquells carrils per venjar-se’n políticament.
Aquesta història, una mica obscena i més aviat pròpia de països peronistes, ha monopolitzat les portades dels grans diaris americans per una sola raó. Christie ha estat, fins ara, l’únic polític republicà que derrota a Hillary Clinton, la candidata natural dels demòcrates, a les enquestes sobre les eleccions presidencials de 2016.
“American Hustler”, estrenada a Catalunya com “La gran estafa americana”, és una pel.lícula descomunal i un retrat fidel de la Nova Jersey italiano-irlandesa, sobretot italiana, dels anys setanta: un estat alhora bèstia, tendre, provincià i capturat pels patrons municipals i les xarxes clientelars del partit democràta; una mena de creuament de Frank Sinatra i Bruce Springsteen; el gran Baix Llobregat dels Estats Units.
Aquella Nova Jersey encara existeix. Però, ara mateix, és una minoria. De la seva base antiga industrial, sobretot tèxtil i metal.lúrgica (en un dels ponts de la capital, encara hi ha escrit, en lletres mig esborrades, el lema “Trenton Makes, the World Takes”), només en queden algunes centrals farmacèutiques i grans empreses financeres. Els néts dels immigrants italians han passat a formar part de la gran classe mitja americana – i a treballar (després d’un viatge diari per un pont com el George Washington Bridge) en una de les grans ciutats, Filadèlfia i Nova York, a tocar de Nova Jersey. Aquest estat continua sent un dels gran ports d’entrada del país: un terç de la seva població ha nascut fora dels Estats Units. La diferència amb Califòrnia, però, és que en aquest estat la immigració té una identitat comuna, fonamentalment hispana. A Nova Jersey la població nouvinguda és un trencaclosques, heterogeni per educació, religió, color de la pell i renda, i, per tant, molt difícil d’articular políticament.
En un dels estats més postmoderns, socialment més líquids i políticament més plurals dels Estats Units, l’èxit de Christie ha estat el de presentar-se com un polític pragmàtic, net, eficient, un “businessman” de la política, capaç de superar el món de “La gran estafa americana”. Precisament, per això, l’escàndol del pont, l’anomenat Bridgegate, l’ha deixat “tocat”. Però no “enfonsat”. L’endemà de saber-se el contingut dels correus electrònics n’havia acomiadat els responsables. Immediatament després, feia una roda de premsa, en directe, sense pantalles intermitges, sense cap titubeig, de 108 minuts de rellotge, fins a esgotar els periodistes (i al públic). Una actuació remarcable.
El Bridgegate i la seva gestió contenen dues lliçons vàlides per Catalunya (i Espanya). La primera, que ja té una acceptació pública molt gran, és que el sistema constitucional importa: cal tenir un poder legislatiu independent i un sistema electoral que faci a cada polític personalment responsable de les actuacions dels seus subordinats per minimitzar la corrupció i la ineficiència. La segona lliçó, més intangible i menys discutida, té, al meu entendre, una importància similar: la corrupció és, al capdavall, un reflex de la incapacitat de la societat mateixa de controlar-la, més enllà dels mecanismes electoral existents. Perquè era una societat més depenent de la política de partit, la Nova Jersey dels anys setanta i de “La gran estafa americana” no hagués reaccionat amb la mateixa indignació davant d’un escàndol similar.
Carles Boix 