Cinc vies legals i democràtiques (Publicat a l’ARA, 15 de desembre de 2013)

En una entrevista publicada conjuntament per sis grans diaris europeus dilluns, el president del govern espanyol va afirmar, de manera taxativa, que “no vull, però a més a més no puc (…) autoritzar un referèndum (a Catalunya) per la senzilla raó que la sobirania nacional li correspon al poble espanyol”. Aquestes declaracions són, per incorrectes, desafortunades. Amb la Constitució i la legislació vigent a la mà, el sr. Rajoy té el dret, efectivament, a no voler autoritzar una consulta referendària a Catalunya. Ara bé, més enllà de la seva voluntat personal, aquelles mateixes lleis el capaciten per convocar un referèndum directament o per permetre a la Generalitat de Catalunya d’organitzar-ne un.

El dret espanyol possibilita cinc vies per dur a terme la consulta. En primer lloc, l’article 92 de la Constitució preveu la convocatòria de referèndums sobre decisions polítiques de “transcendència especial”, a proposta del president del Govern amb prèvia autorització del Congrés de Diputats. Com que aquest article no regula l’abast territorial de la convocatòria ni les institucions que hi podrien participar, cal concloure que encabeix referèndums d’àmbit autonòmic amb la participació de governs com la Generalitat de Catalunya.

En segon lloc, l’article 150.2 de la Constitució preveu la possibilitat de delegar o transferir la competència per convocar referèndums de l’estat a les comunitats autònomes. Aquesta delegació exigeix únicament l’aprovació per majoria absoluta (que ara mateix té el Partit Popular) al Congrés de Diputats. Aquesta possibilitat és, de fet, la més semblant al cas d’Escòcia. A l’acord d’octubre de 2012, Londres va pactar amb Escòcia la delegació de la convocatòria i celebració del referèndum que s’hi celebrarà el 18 de setembre de 2014.

En tercer lloc, la Generalitat pot convocar un referèndum prèvia autorització de l’Estat central d’acord amb la llei catalana 4/2010 de consultes populars per via de referèndums, aprovada per “fomentar la participació i incrementar la qualitat democràtica impulsant la implementació de mecanismes de participació ciutadana”. És veritat que la llei autoritza a la Generalitat només en els àmbits de les seves competències. Però també és cert que la Constitució permet a les comunitats autònomes de demanar que el govern central adopti un projecte de llei de reforma de la Constitució (art. 87) o de trametre al Congrés una determinada proposició de llei amb aquesta mateixa finalitat (art. 166). I, per tant, una consulta com la que es planteja ara, dirigida a demanar l’opinió ciutadana sobre una qüestió constitucional, s’ajusta a la lògica que capacita a la Generalitat per començar un procés de revisió de la llei fonamental.

En quart lloc, el Parlament està tramitant una llei de consultes populars no referendàries (definides seguint doctrina del Tribunal Constitucional) que li ha de permetre realitzar aquest tipus de consultes sense la necessitat de prèvia autorització de l’Estat. Naturalment, l’Estat pot demanar al Tribunal Constitucional que suspengui cautelarment la llei un cop aprovada i que la declari inconstitucional. Ara bé, aquestes accions entrarien, un cop més, en el terreny de la voluntat política, més enllà de la legalitat.

En darrer terme, la Generalitat de Catalunya podria demanar una reforma de la Constitució que li permetés de convocar la consulta. Si la Generalitat procedís per aquesta via, l’Estat no podria rebutjar considerar-la per raons “constitucionals” sinó purament polítiques perquè la Constitució de 1978 no conté cap clàusula d’intangibilitat que impedeixi la seva reforma tant parcial com total.

D’una manera més general, el govern espanyol apel.la sovint a l’article 2 de la Constitució, que afirma la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, per concloure que una consulta com la que vol celebrar el govern català és inconstitucional. Amb independència del fet que l’article 2 no defineix en cap moment el territori i població que constitueixen la nació espanyola, la posició del govern espanyol parteix d’un supòsit erroni. Com el seu nom indica, la consulta és un instrument per demanar els catalans la seva opinió sobre l’estatus polític de Catalunya i no és necessàriament un eina per canviar la Constitució de forma automàtica.

La comparació amb el cas de Quebec és pertinent. Com va dictaminar el Tribunal Suprem de Canadà l’any 1998, tot i que la constitució canadenca (com l’espanyola) no regula el dret d’autodeterminació, l’aplicació d’un principi general de demòcracia feia perfectament legítim l’acte de consultar l’opinió dels quebequesos sota la condició que, en cas de guanyar el sí, Canadà i Quebec havien de negociar una reforma constitucional per fer possible la secessió d’aquella província. Aquesta manera de concebre l’estat de dret i la democràcia sembla perfectament aplicable a Espanya. L’únic que falta per fer-ho és voluntat política.

Advertisements
This entry was posted in Catalunya -- Referendum, Espanya -- Constitució, Rule of law. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s