La tercera via (Publicat a l’ARA, 8 d’octubre de 2013)

De partidaris de celebrar una consulta amb una pregunta de tres respostes (estatus quo, independència i una suposada “tercera via”) n’hi ha de dues menes: els de mala fe i els de bona fe. Els de mala fe només aspiren a dividir el vot contrari a l’estatus quo, a convertir els independentistes en minoria i a allargar el procés indefinidament fins a podrir-lo. Per la seva banda, els partidaris de bona fe defensen la introducció d’una opció intermitja amb tres arguments: que es podria utilitzar com a moneda de canvi per forçar al govern espanyol a acceptar la celebració del referèndum; que permetria reconstruir l’Espanya plural i satisfer les aspiracions de Catalunya; i que incrementaria les opcions del votant, reduint la tensió que crea una pregunta binària i augmentant la legimitat del referèndum.

Dels partidaris de mala fe no cal parlar-ne gaire perquè, per definició, no pot haver-hi cap raó no estratègica que pugui fer-los canviar d’opinió. En canvi, i contra aquells que s’han apressat a ridiculitzar els partidaris de la tercera via que la proposen amb sinceritat, em sembla que ens pertoca avaluar la raonabilitat dels seus arguments seriosament.

El primer argument és feble. La posició del govern espanyol no variarà en funció del tipus de pregunta perquè és la possibilitat mateixa d’un referèndum (i el reconeixement de Catalunya com a comunitat amb capacitat d’autodeterminació) el que Madrid troba inacceptable.

El segon argument es resumeix en la següent pregunta: hi ha una “tercera via” que pugui satisfer les aspiracions d’autogovern de Catalunya? Per contestar-la val la pena retrotraure’s a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, on aquella institució recorda que el “poble espanyol” és l’“únic titolar de la sobirania nacional” (part II, paràgraf 9) i insisteix que “la Constitució no coneix cap altra que la Nació espanyola (…) en la qual la Constitució es fonamenta” (part II, paràgraf 12).

Ser sobirà vol dir tenir autoritat o capacitat suprema per aprovar constitució, lleis i tota mena de normes, per determinar-ne el significat i per executar-les. En aquest sentit, la sentència va ser completament coherent: per exemple, el TC va aclarir (a la part II, paràgraf 138) que les Corts espanyoles no quedaven vinculades per les regles establertes a la disposició addicional tercera sobre inversions públiques – com s’ha comprovat aquests darrers dies.

Considerant que el poble espanyol (i, per tant, els òrgans que el representen) és l’únic sobirà, la delegació de competències exclusives per llei no seria suficient per garantir l’autonomia catalana perquè les Corts podrien treure-les i el TC podria aigualir-les. Per les mateixes raons, i amb una sola excepció que examino més avall, una reforma de la constitució atorgant competències exclusives o suposadament blindant el català tampoc seria cap garantia d’autonomia completa.

No ho seria perquè l’estat espanyol no és, respecte a Catalunya, un àrbitre imparcial, sinó part i jutge en tots els conflictes que es plantegen entre les dues administracions. Per raons culturals i polítiques, Catalunya és una minoria a Espanya. Com a tal, no pot blindar cap de les seves atribucions davant de la majoria. És cert que durant el període d’hegemonia socialista (des de 1982 fins a mitjans dels noranta i, després, provisionalment, sota Zapatero), Catalunya va participar en (i va nodrir) una majoria governant. Aquella situació era, però, un miratge: sota el PSOE l’autonomia catalana sempre fou molt limitada. I el miratge va explotar precisament quan el PSC de Maragall va voler canviar les coses.

Federalitzar l’estat espanyol (si és que el terme “federalitzar” vol dir res concret) no resoldria la situació minoritària de Catalunya: en un suposat senat federal, per exemple, Catalunya continuaria sent una minoria, per raó de la seva identitat i interessos.

Un cop acceptem que l’estat espanyol és un sobirà que no arbitra cap joc amb Catalunya de manera imparcial (un fet empíric que venim observant i patint sistemàticament), l’única reforma constitucional que podria protegir l’autogovern de Catalunya consistiria a dotar la Generalitat amb la capacitat de vetar la intervenció de l’estat. Ara bé, aquesta capacitat de vetar voldria dir establir Catalunya en una situació d’igualtat amb Espanya. Implicaria negar a l’estat l’autoritat suprema pròpia d’un sobirà i, en definitiva, fer de Catalunya un estat sobirà. En altres paraules, l’única via plausible per aconseguir els objectius que ens proposen els partidaris de la “tercera via” passaria per d’assegurar un sistema de sobirania completa (preferiblement en una Europa en què les institucions comunitàries no mostren tenir el mateix esbiaix de l’estat espanyol). Per descomptat, d’això en diem independència.

Un cop la tercera via passa per la sobirania completa, és evident que oferir tres opcions al votant no és raonable: introduir una resposta que no garantitza l’objectiu que els seus partidaris diuen voler obtenir implicaria defraudar el votant i només portaria a augmentar el nivell de frustració, ja ara molt alt, del país. Per tot això, l’única pregunta políticament acceptable només pot ser la que contempli dues opcions: sí o no a ser un estat sobirà.

Advertisements
This entry was posted in Catalanisme, Catalunya -- Referendum, Federalism. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s