La gàbia europea? (Publicat a l’ARA, 24 de setembre de 2013)

Després de l’èxit de la Via Catalana, el govern espanyol ha contestat fent dos moviments tàctics. Primer, negant-se a discutir, més enllà de les apel.lacions de Sáenz de Santamaría a la legalitat, la legitimitat i la possibilitat de fer un referèndum. I, segon, posant en marxa novament una campanya sistemàtica de la por, basada en un sol punt: l’exclusió d’una Catalunya independent de la UE.

D’aquesta estratègia basada solament en qüestionar l’encaix de Catalunya a Europa, cal destacar tres fets. El primer és que Rajoy ha decidit descartar qualsevol concessió o pastanaga cap a Catalunya. Avui més que mai, Espanya és presonera del seu imaginari de nació gairebé sagrada i de la seva dependència del sistema de transferències fiscals.

El segon fet és que del discurs de la por han desaparegut gairebé totes les amenaces que es feien servir ara fa un any: l’impagament de pensions; la viabilitat econòmica d’un estat independent; la suposada incapacitat dels catalans de governar-se; i fins i tot el perill de clientelisme i “oligarquització” que suposadament apareix en un país petit. Això constata que, en poc temps i amb mitjans limitats, el sobiranisme ha sabut desmuntar, amb arguments racionals, les mentides de l’altra banda. (Per això mateix, els darrers articles d’aquesta setmana acusant el sobiranisme de “totalitarisme light”, de “ramat”o de moviment “kitsch”, a més d’estar equivocats, tenen un toc d’absoluta irrellevància per al debat de fons.) Al govern espanyol, per tant, només li queda un recurs: fer servir Europa com a gàbia – o més aviat, com a carcellera – perquè, en principi, hi té veu i la capacitat de vetar l’accessió de qualsevol país com a membre de ple dret.

El tercer fet a subratllar és que la frenètica campanya de Margallo a l’exterior té, per damunt de tot, un objectiu intern: espantar els catalans perquè la part més tendra del suport a la consulta (aquella part que declara no saber què vol però que demana un obert i racional) es faci enrere. Espanya ho té difícil amb una majoria del 80 per cent a favor de la consulta. En canvi, ho té més fàcil amb un 50 per cent d’independentistes si l’altra meitat perd interès a fer el referèndum. La demanda de democràcia dels catalans, que desperta tantes simpaties, es convertiria en un joc de grups polaritzats. I els polítics de torn tornarien a controlar un moviment que ara per ara els depassa i els fa marxar cap endavant

El silenci sobre (o negació de) la consulta i l’amenaça d’exclusió de la UE funcionen com un sol paquet. Això és evident si pensem les coses a l’inrevés. Imaginem que Espanya acceptés, explícitament o ímplicitament, fer una consulta. Això equivaldria a legitimar la consulta. I, un cop legitimada la consulta, això l’obligaria a iniciar un procés de secessió pactada. Espanya no podria excloure Catalunya de la UE perquè no tindria cap raó vàlida per fer-ho. Tot el procés s’hauria fet de forma civilitzada, sense costos per cap de les parts. Aquest és, efectivament, el sentit de l’acord entre Londres i Escòcia (i sobretot la seva clàusula no. 30).

L’estratègia del govern espanyol és empènyer cap a la secessió unilateral – i si és amb presses, millor. El seu càlcul és que una decisió unilateral seria il.legítima. Per això, a la seva visita a França, el ministre Margallo va insistir que a Europa només es contemplen tres supòsits (territoris colonitzats, territoris ocupats militarment, regions on es neguen els drets i les llibertats fonamentals als ciutadans) per a exercir l’autodeterminació i va afegir que cap d’aquests tres supòsits es dóna en el cas de Catalunya.

Margallo, fent servir l’estratègia del tot s’hi val, s’equivoca. Europa no diu res sobre aquest tema. De fet, el dret internacional només reconeix un dret d’autodeterminació (com a dret protegit explícitament) per als territoris colonitzats. Els altres dos supòsits només apareixen als llibres de filosofia política. En concret, al darrer llibre del professor Allen Buchanan, Justice, Legitimacy and Self-Determination (pàgines 353-359). Aquest llibre va ser publicat fa poc en castellà i algú li deu haver fet a mà del ministre un resum i l’hi ha venut com una veritat de pedra picada. Utilitzar Buchanan és perillós perquè aquest filòsof, un dels teòrics més refractaris a admetre un dret d’autodeterminació ampli, accepta una secessió unilateral com a remei d’injustícies sistemàtiques, incloses la violació permanent d’acords autonòmics per part de l’estat central.
En realitat, des d’un punt de vista jurídic, només sabem una cosa. Que, com va dictar el Tribunal Internacional de Justícia l’any 2010, el fet que només es reconegui un supòsit de dret d’autodeterminació no vol dir autodeterminar-se estigui prohibit. Si això és així, què cal fer?

Primer, centrar novament el debat sobre la celebració a la consulta. Segon, aprovar la llei de consulta de manera accelerada. Tercer, fixar pregunta (clara i inequívoca) i data de consulta. Finalment, considerar una candidatura unitària a les europees. O, com a mínim, un programa parcialment comú en dos punts: sí a Europa (pensem que a les europees del 2015 el vot a partits anti-EU pot arribar al 30 o 40% i la Comissió es trobarà molt sola) i sí a un referèndum d’autodeterminació.

Advertisements
This entry was posted in Catalunya -- Referendum, European Law, European Union, Rule of law. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s