Si deixem de banda la perplexitat i les incerteses (ben radiografiades per en Toni Soler a l’ARA aquest diumenge) que el president Mas va generar dijous passat quan va datar unes possibles eleccions de mena plebiscitària l’any 2016 (i que va corregir dos dies després davant del Consell Nacional de CDC), el camí que va traçar és políticament impecable – tant per la seva descripció com per la seqüència a seguir.
Per exercir el dret d’autodeterminació, Catalunya pot triar bàsicament entre dos procediments: una consulta popular, convocada d’acord amb les cinc vies enumerades per l’informe del CATN, o unes eleccions “plebiscitàries”. (Deixo de banda, de moment, una declaració unilateral d’independència sense fer noves eleccions: les seves dificultats i possibilitats es fan més evidents després de discutir aquests dos procediments.)
Consulta i eleccions són, en tot cas, dos camins qualitativament diferents que, per tant, exigeixen tempos diferents. En principi, la consulta ha de ser fruit d’un pacte, explícit o implícit, amb l’estat espanyol. El pacte explícit consistiria a convèncer l’estat que procedís a convocar un referèndum directament o que en delegués la competència a la Generalitat. El pacte implícit tindria lloc si la Generalitat convocava una “consulta no referendària” (perquè, en principi, té competència per fer-ho) i l’estat no impugnava ni la llei catalana de consultes (encara en tràmit parlamentari) ni la convocatòria en si.
Si hi ha un pacte (explícit o implícit) entre Espanya i Catalunya, la consulta (no importa si és vinculant o no – a Espanya les consultes vinculats són aquelles que afecten la reforma de la Constitució) no equival, si surt afirmativa, a declaració d’independència. Aquesta no equivalència té, de fet, un avantatge fonamental. Com que l’estat ja ha acceptat la consulta, se sobreentén que les dues parts negociaran (amb més o menys bona voluntat) la transició entre consulta i declaració d’independència i que, per tant, els costos de la secessió seran gairebé zero. (És per això precisament que l’estat espanyol no vol pactar: el seu únic argument dissuasori ara per ara és que pot fer-nos la vida miserable durant el temps de transició.)
Si no hi ha pacte per fer una consulta, la Generalitat pot triar entre fer una consulta no legal (contravenint la impugnació, justa o injusta, tant se val, de l’estat) o convocar unes “plebiscitàries”. Fixem-nos que fer una consulta prohibida o impugnada planteja dos problemes. El primer és pràctic: amb l’estat en contra, és difícil (tot i que no impossible) d’executar materialment. El segon és lògic o conceptual i, al meu entendre, més important. Fer una consulta sense acollir-se a procediments legals existents vol dir que el govern de la Generalitat ha decidit que Catalunya és sobirana de debò (i no verbalment com va votar el Parlament aquest gener) i que se’n va d’Espanya. Aquesta decisió de separació, però, es faria sense haver consultat el país prèviament. I, per tant, en aquest pas (trencar per consultar si la gent vol trencar) hi hauria una contradicció lògica que pot fer fracassar el procés i que, sobretot, pot dificultar el nostre reconeixement internacional.
Vol dir això que si Espanya ens nega la consulta, no hi ha res a fer? No. Les eleccions són, sense dubte, el desllorigador d’aquesta situació. Convocar unes eleccions permeten evitar qüestionar innecessàriament els procediments legals existents i alhora mesurar la voluntat de la gent. Això no vol dir que el president de la Generalitat hagi de convocar les eleccions com un plebiscit: els contraris al dret a decidir fan servir la imatge de les eleccions plebiscitàries (fetes sense llibertats reals) de Napoleó III o de Hitler per deslegitimar el procés a Catalunya. Vol dir senzillament que, en el decurs d’unes eleccions ordinàries, els partits podrien presentar-se, amb tota legitimitat, amb un programa sobre la independència de Catalunya i els votants podrien decidir si els votaven o no.
Cal subratllar un cop més, però, que les eleccions són un animal polític diferent d’una consulta. La consulta, com ja he dit abans, seria el resultat d’un pacte. Les eleccions (preferibles a una consulta no pactada), no. Amb una consulta, la negociació de la secessió vindria després. Amb unes eleccions, la probabilitat de negociació ex post podria ser menor. Per tant, a les eleccions caldria anar amb un pla molt precís i apamat sobre com gestionar l’endemà de les eleccions. Aquest no és el cas de la consulta.
Tenint tot això en compte, la seqüència presentada pel president de la Generalitat és lògica. La data del 2016, no, perquè no calia precisar-la. Ara bé, un cosa sembla certa i demana responsabilitat per part de tothom. Fer un referèndum o consulta d’aquí a un any em sembla factible – tot i que difícil si els nostres polítics no s’afanyen moltíssim a preparar-la (i això implica la llei de consultes sense gaire dilacions!). Ara, fer unes plebiscitàries d’aquí un any sembla extremadament inversemblant per les raons ja examinades.
Carles Boix 