L’informe sobre la consulta que el Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) va lliurar al president de la Generalitat dijous passat té les següents característiques: està escrit des del diàleg racional; és públic; té un tarannà tècnic; és exhaustiu; i, en definitiva, està escrit per ajudar als catalans i catalanes a decidir, amb la millor informació possible, el seu futur.
L’informe sobre la consulta s’ha forjat de manera consensuada per un conjunt de persones d’una pluralitat professional i ideològica, al meu entendre, notable i amb unes trajectòries individuals històricament molt diverses – i que anaven des de l’autonomisme i el federalisme més estàndar fins al sobiranisme de primera hora. Que tots nosaltres, malgrat les nostres diferències, haguem elaborat aquest informe és una demostració palpable d’on es troba el país avui: amb una majoria molt àmplia, com s’analitza a l’informe mateix, a favor de realitzar la consulta. Aquest consens al CATN es basa també en la convicció que, en darrer terme, fer la consulta serà útil tant per aquells que la recolzen com per aquells que ara mateix la rebutgen. La consulta constituirà el millor instrument per resoldre, de forma pacífica i racional, el debat actual. Considerant les passions que suscita el futur del país, no és consultar els seus ciutadans precisament el mecanisme més adequat per adreçar-les i cannalitzar-les constructivament?
Per decisió del govern de la Generalitat, l’informe s’ha fet públic. Cal afegir, a més, que l’informe no conté claùsules ni annexes secrets. Això fa el procés democràtic i transparent i converteix l’informe en una eina important per ajudar a crear un debat públic racional.
D’acord amb la naturalesa del CATN (que no pretén subrogar-se en la posició dels nostres representants) i dels seus objectius (orientar i informar a la Generalitat i, de retop, al país), l’informe sobre la consulta és essencialment tècnic. No estableix finalitats, que corresponen a l’àmbit de la política. Només suggereix els mitjans més apropriats per arribar-hi. Considerant l’extensió de l’informe, només n’analitzaré aquí dues recomanacions.
La primera té a veure amb les vies per fer la consulta: seguint un informe previ de l’Institut d’Estudis Autònomics, el CATN n’identifica cinc. A continuació, ofereix la seqüència que sembla més plausible. Per aquells que esperen impacients poder autodeterminar-se, aquesta insistència en la “legalitat” pot semblar un cul-de-sac. La realitat, però, és que ens interessa poder demostrar, davant dels catalans encara indecisos i de la comunitat internacional, que hem esgotat totes les vies existents (que hi són) per fer una consulta i que, si no es poguessin utilitzar, aquest fet es deuria a l’obcecació política de l’estat.
La segona té a veure amb la pregunta de la consulta. Seguint el sentit comú i la pràctica internacional, el CATN recomana fer una pregunta directa sobre si Catalunya hauria de ser independent o no. La pregunta no enganya a l’elector. I és fàcil d’interpretar per part del polític, que aleshores sap que ha fer un conjunt de passes determinades per constituir (o no) Catalunya en un estat plenament sobirà. Per posar un exemple, una pregunta binària sobre si Catalunya hauria de ser estat federat (o no) no satisfaria aquells criteris de claredat i facilitat d’interpretació perquè, al món, hi ha tants federalismes com estats federals i, per tant, el referèndum no produiria cap informació rellevant.
Que el CATN entengui que la pregunta amb dues alternatives (sí o no) és la més apropriada no vol dir que no prevegui que els nostres polítics puguin acabar fent una pregunta múltiple. Ara bé, si s’adoptés aquesta solució, cosa que jo personalment trobaria una equivocació, el CATN únicament demana que s’utilitzi un mecanisme (com el vot alternatiu practicat a Austràlia) per agregar els vots dels ciutadans fins a arribar a una opció guanyadora (de totes les presentades). Altrament, és a dir, si ens quedéssim amb la idea d’una pregunta múltiple i oberta (sense cap mecanisme d’agregació), el que podríem (noteu el condicional) arribar a tenir una fragmentació del vot entre moltes opcions. Això seria impossible de gestionar i equivaldria a deixar el debat actual obert eternament i, per tant, a defraudar els electors.
Per servir al govern i al país, calia fer un informe exhaustiu. Calia cobrir no solament el procediment de la consulta sinó també les seves conseqüències (“que passarà l’endemà d’un sí o un no?”) i els camins alternatives en cas que no es pogués celebrar (inclosa la DUI que, de fet, tendim a desaconsellar). Personalment trobo lamentable que alguns polítics s’hagin agafat a aquesta part de l’informe per denunciar-lo. Per exemple, un polític del PSC va reaccionar dient: “Kosovo no és Catalunya. No fotem!” L’informe no diu mai que Kosovo sigui Catalunya. Simplement, fa referència a l’opinió del TIJ sobre el cas de Kosovo perquè ha passat a ser altament rellevant per les qüestions que analitzem. Com que els ciutadans de Catalunya s’hi juguen molt, tots ells, sense excepció, es mereixen un debat racional, transparent, creible. Jo entenc que aquest primer informe satisfà aquests criteris.
Carles Boix 