El catalanisme, a debat (Publicat a l’ARA, 16 de juliol de 2013)

L’historiador Francesc Vilanova (a “Espanya i Catalunya: un embolic inacabable”, ARA, 6 de juliol de 2013) recomana, per reflexionar sobre el catalanisme, “llegir (…) l’única historiografia acceptable: la científicament rigorosa, crítica i honesta” i, en aquest sentit, “començar per quatre noms cabdals: Ramon d’Abadal, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar”.

Si aquesta llista és tancada, la seva composició és, com a mínim, estranya. D’Abadal es dedicà a estudiar com vàrem passar de ser visigots a ser catalans ara fa més de mil anys. Els altres historiadors són, respectivament, els representants màxims de tres generacions en absoluta oposició entre elles pel que fa a la seva interpretació de la “qüestió catalana”. A Soldevila hi domina el problema político-institucional de la construcció de Catalunya i, sobretot, la progressiva sensació dels catalans d’haver perdut aquells institucions pròpies on haurien pogut sentir-se plenament comfortables. Una sensació d’absència i d’orfandat que no hem deixat d’experimentar mai i que ara se’ns ha fet cada cop més aguda. Per la seva banda, Vicens Vives “matà” al pare (en Soldevila) amb una tesi que recuperava Ferran el Catòlic com un polític reformista “avant-la-lettre”, s’enamorà després de l’aproximació social i econòmica dels “Annals” i acabà escrivint un llibret, “Notícia de Catalunya”, paradoxalment ple de tòpics culturals i essencialistes (com he discutit al meu darrer llibre “Cartes Ianquis”). Per últim, Vilar, un “aprenent de geògraf” en les seves mateixes paraules, intentà encabir el catalanisme en l’esquema marxista de la lluita de classes: hi tornaré a fer referència més endavant.

Si la llista és oberta, aleshores permetin que suggereixi afegir-hi els noms de medievalistes com Bisson o Bonnassie, historiadors de la Catalunya moderna com Eliott i Lluch i de l’època contemporània com Termes o Anguera. I, per descomptat, els noms dels participants del congrés “Catalunya contra Espanya” que entenc que el sr. Vilanova desaconsella que se celebri.

Fer llistes no resol els problemes intel.lectuals que encara planteja el catalanisme: primer, les continuïtats (o no) d’una identitat nacional pròpia; segon, l’extensió social del catalanisme; i, tercer, les causes de la varietat de catalanismes (entesos com a estratègies de defensa del país) que han existit en el decurs de la nostra confrontació amb la monarquia i l’estat espanyols. Jo aquí demano és menys articles bibliogràfics i, en canvi, més múscul analític i més imaginació sociològica.

En altres ocasions ja he escrit que tenim evidència d’una identitat col.lectiva i d’un sentiment polític catalans considerables a finals dels 1830s, un cop caigué Ferran VII (el nostre Assad espanyol) i començà una mínima llibertat de premsa. Aquesta identitat era, si es vol, proto-nacional perquè no venia clarament articulada en un moviment polític estructurat com el del regionalisme de tombant de segle XIX. Però generà demandes polítiques molt específiques i alimentà un model d’estat descentralitzat (sota etiquetes molt diverses) fins i tot abans que es produís la Renaixença cultural, que se’ns ha tendit a presentar com a precedent del catalanisme polític.

Així, per exemple, un any abans de morir Ferran VII, un tal Xaudaró proposava una federació de pobles en una única nació política espanyola – el mateix Xaudaró que va assaltar i controlar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume en una revolta progressista l’any 1837. Uns mesos abans, la Comissió de Fàbriques (la rebesàvia de l’actual Foment Nacional) feia circular una proclama entre els treballadors del tèxtil per advertir-los dels costos del separatisme. I la Junta revolucionària de novembre de 1841 publicà una declaració demanant la independència de Catalunya dins de la unió dels pobles d’Espanya. Davant d’aquell republicanisme d’alè macianesc, Balmes, un home absolutament pragmàtic i completament abocat a resoldre el problema d’anarquia institucional que vivia Espanya (i que, per dir-ho d’alguna manera, era una combinació de les crisis actuals de Síria i Egipte), no tingué cap altre remei que referir-s’hi tant per oposar-s’hi com per proposar un embrió de regionalisme.

Considerant aquests moviments, tan diversos, és difícil acceptar la descripció de Vilar del catalanisme de 1901 com el d’“una classe que veient-se refusada de l’Estat, es replega sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma”. La defensa de les institucions catalanes venia de lluny. El catalanisme noucentista no es replegà en res: creié que calia canviar Espanya per salvar Catalunya. I no fou proprietat de cap classe: la Lliga en perdé el control precisament quan va perdre el seu alè revolucionari (i faig servir aquí l’anàlisi de Josep Pla en la seva biografia de Cambó) cap al 1919-21.

En tot cas, dins d’aquesta continuïtat en l’afirmació d’una pàtria pròpia i diferent de la resta de l’estat (que, fent servir el lleguatge de l’època, els catalans liberals de 1840 anomenaven nació), el catalanisme va adoptar estratègies molt diverses. Deixo la seva anàlisi (i la del bucle polític en què hem viscut durant 200 anys) per una altra ocasió.

Advertisements
This entry was posted in Catalanisme, Catalunya -- Història. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s