Els països petits (Publicat a l’ARA, 4 de juny de 2013)

“Els països petits no compten gens”. La frase del president espanyol conté tres errors. El primer, factual: Espanya no és país influent. El segon, estratègic: concedeix implícitament (cosa que no havia passat fins ara) que els països petits existeixen i són viables, encara que sigui podrint-se en algun racó de món tan espantós com els Alps. El tercer, filosòfic: el món que dibuixa no és la suma de les accions de ciutadans, empreses i societat civil sinó com el resultat de les decisions dels estats i els seus governants.

La filosofia política del sr. Rajoy és la d’un anti-liberal (en el sentit més antic i ampli de la paraula “liberal”, avui en dia tan devaluada). La del sr. Lucena, pel que acabo de llegir, també. Per als anti-liberals, que a l’Europa moderna rebien el nom de mercantilistes, el món és un joc on tot allò que guanyen alguns països, els altres ho perden. L’ordre internacional és com un gran banquet, amb un nombre fix de plats, on els els convidats (els estats) utilitzen peus, colzes i, si cal, punys per quedar-se amb la part més grossa de l’àpat. L’únic que compta són el poder, la influència i la violència, física o de paraula, perquè són, en darrer terme, els instruments que cal tenir i utilitzar per créixer i tenir més poder i més influència.

La raó d’estat ho determina tot. Si cal envair competències, es fa. Si cal transgredir o deixar d’aplicar els contractes firmats amb els veïns, a l’estadista no li tremola la mà. Si cal maquillar els comptes de l’estat, vetar estats reconeguts per la mateixa UE, forçar la construcció d’un tren inútil pel mig dels Pirineus o aliar-se amb el diable de torn, es du a terme sense passar cap vergonya. Per això, en aquest sistema, l’important és ser un estat “que compti”. El pitjor és no comptar gens perquè primer deixes d’engreixar-te i finalment els veïns se’t mengen.

Naturalment, la lògica estatista cara enfora té uns efectes lamentables país endins. La raó d’estat, sempre interpretada al servei del qui mana, acaba posant-se al servei dels amics i dels clients de l’estat: dels alts funcionaris, que salten d’empresa a direcció general i viceversa; dels banquers, que tenen accés directe al poder; dels presidents de les empreses regulades; dels polítics d’aquelles regions favorites que no qüestionen mai l’ordre establert. L’estatisme no és més que la llei de la jungla, disfressada de paraules boniques i apel.lacions a l’interès general. El resultat és la ineficiència i, a mig termini, un cicle constant de crisis polítiques, econòmiques i pressupostàries. Històricament, tot això es resolia amb l’expansió, la guerra, la captura de noves colònies i nous mercats. Avui en dia, sobretot si un té el pes militar ínfim d’Espanya, l’única solució és l’expulsió (via emigració) d’una part de la població.

Aquella filosofia és a les antípodes de la concepció comercial, burgesa i liberal que va fer possible la revolució industrial europea. La revolució industrial és la prova que és possible fer més gros el banquet per poder-hi encabir més persones. Però, perquè això sigui possible, perquè hi hagi creixement, l’estat ha de fer de servent i no d’amo. A l’estat li pertoca mantenir l’imperi de la llei, ser imparcial i deixar el màxim espai a la societat civil. L’elit que governa (transitòriament, fins a noves eleccions) i la classe que produeix han de sotmetre’s un sistema inflexible de normes. L’estat és secundari. L’únic que “compta” són les persones. Quan els països són petits, això és més fàcil d’assolir: l’arrogància del polític espanyol i o de l’enarca francès no hi tenen prou espai per desenvolupar-se. (La gràcia d’Alemanya és que els seus länder tenen prou capacitat de lligar de mans i peus al govern federal. Avís a federalistes catalans: això no passarà mai a Espanya perquè les regions peninsulars tenen un teixit polític i social de pa sucat amb oli.)

Els estats petits són també els millors amics i garants de la UE, precisament perquè no “compten” gaire i no tenen la capacitat de manipular les normes de la UE fins a enemistar-se amb tothom. A l’estatisme espanyol li encanta la UE com a font de recursos, de subsidis i de crèdit barat. Ara, com a autèntic mecanisme regulador que asseguri el dret a la competència i que desenredi l’entrellat d’interessos entre estat central, empreses parapúbliques i banca, li produeix pànic.

Per tot això, les ambigüitats del sr. Duran i els brindis al sol federalista del sr. Navarro em semblen incomprensibles. Fan perdre potència i temps al país. L’aboquen a continuar sota un estat ranci i perillós. Juguen amb el benestar dels catalans. L’autèntic reformisme i l’autèntica política econòmica pro-creixement passa per apostar per un país al servei de les persones i no sota el control de funcionaris melancòlics, engabiats en un passat imperial arnat.

Advertisements
This entry was posted in Economia / Economic Policy, Rule of law, State Capitalism, Statism. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s