Austeritat contra creixement? (Publicat a l’ARA, 23 d’abril de 2013)

La política d’austeritat fiscal (les “retallades”) imposada per Brussel.les i Madrid i executada per la Generalitat no traurà Catalunya de la crisi. Però la posició contrària, entestada a atribuir la culpabilitat de la recessió econòmica a la política d’estabilització fiscal dels darrers anys, tampoc ho farà.

Aquest diumenge a l’ARA, Paul Krugman aprofitava el debat obert a la premsa mundial sobre els errors factuals comesos per dos economistes de Harvard, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff, que, en diversos articles d’investigació, havien relacionat un deute públic superior al 90 per cent del PIB amb una caiguda considerable de la taxa de creixement, per tornar a trencar una llança en favor d’una política d’estímul fiscal massiva. (L’ideal de Krugman consisteix a doblar el paquet expansiu d’Obama de fa quatre anys fins a portar el dèficit fiscal com a mínim al voltant del 12 per cent del PIB).

La crítica de Krugman s’enfronta, en tot cas, a un primer problema. Els economistes de la Universitat de Massachusetts que han corregit les estimacions inicials de Reinhardt i Rogoff continuen trobant que, tot i que els resultats no són tan dramàtics com els que havien calculat aquests dos autors, la taxa de creixement i el deute públic estan relacionats negativament. Els països amb un deute superior al 90 per cent del PIB tenen una taxa de creixement mitjà del 2,2 per cent. Les economies amb un deute inferior al 90 per cent creixen un 3,2 per cent anualment (i un 4,2 per cent si el deute és menor del 30 per cent). La diferència no és trivial: un punt més de creixement annual durant 75 anys suposa multiplicar el PIB d’un país per dos.

Convinc que haver descobert aquesta associació entre deute i creixement no vol dir res des d’un punt de vista causal. El més probable és que créixer més ràpid porti a baixar a deute públic i no a l’inrevés, com voldrien els apòstols de l’austeritat. Això és el que va passar als anys cinquantes i seixantes, quan les economies americana i europea, expandint-se al ritme trepidant d’un 6 per cent anual, van liquidar el deute acumulat durant la segona guerra mundial amb facilitat. Ara bé, fixem-nos que, per la mateixa regla de tres, concloure que és el creixement el que redueix deute públic no permet afirmar que fer més expansió fiscal i tenir més deute condueix necessàriament a tenir més creixement.

Amb els seus daltabaixos naturals, la segona meitat del segle vint va ser la història d’un miracle econòmic. Entre 1950 i 2000, la renda per càpita americana es va multiplicar per tres, la francesa per quatre, l’alemanya per cinc i la japonesa per onze. Aquesta gran onada de prosperitat de la postguerra va derivar, sobretot, d’un gran augment de la productivitat a l’economia. El món empresarial va ser capaç de treballar amb una eficiència cada cop més gran fins a poder oferir als consumidors totes les innovacions tecnològiques dels darrers cent anys, des del sis-cents a la nevera i des de l’anticonceptiu a la microxip, a preus cada cop més baixos. Per contra, les polítiques fiscals, tant les expansives com les d’austeritat, hi van tenir un paper molt secundari. Les polítiques d’expansió fiscal engegades per combatre el xoc econòmic de 1973 van fracassar a gairebé tots els països: a la Gran Bretanya i Estats Units fins a dur laboristes i demòcrates a la derrota electoral; a França amb la decisió de Mitterrand d’expulsar el PCF del govern. A Alemanya no les van aplicar mai – com tampoc les ha aplicat ara.

Apostar per fer polítiques fiscals expansives té dos perills. El primer és que, un cop fetes, no hi hagi creixement i, en canvi, tinguem més deute. Això és el que va passar amb el pla E de Zapatero. I és el que s’ha esdevingut amb el pla fiscal d’Obama.

El segon perill és que ens distregui de les causes estructurals de la crisi. Si el nord i el sud d’Europa han divergit des del 2007 és en bona part perquè la composició de les seves economies és diferent. El “nord” té encara un nucli industrial, capaç d’exportar i, sobretot, capaç de guanyar en eficiència productiva (com ja va fer durant el miracle de la postguerra). El “sud”, en canvi, ha apostat per sectors (la famosa bombolla) de guany ràpid però curt i eteri. Tot això importa molt a Catalunya, perquè el país té encara un sector de la seva economia que pertany al “nord”: exportadora, dinàmica, productiva. Per aquest sector, la solució no és l’estímul fiscal sinó obrir l’aixeta del crèdit (canviant els incentius d’uns bancs que prefereixen la política fàcil d’utilitzar el diner del BCE per comprar deute públic garantit implícitament per Europa) i la inversió en formació professional (com, en canvi, es fa a Alemanya) i en recerca.

Advertisements
This entry was posted in Economia / Economic Policy. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s