El laberint italià (Publicat a l’ARA, 26 de febrer de 2013)

El laberint polític italià i el projecte de l’euro estan units d’una manera inextricable. Sense la irritació continua, gairebé secular, dels italians cap a la seva classe política (i potser cap a si mateixos) no hi hauria hagut moneda única. Ara bé, sense l’euro no hauriem vist la implosió política a Itàlia que amenaça amb desballestar aquell país i potser Europa sencera.

Més enllà dels seus beneficis econòmics, la creació de l’euro va tenir dos objectius polítics. El primer consistí a lligar Alemanya a Europa. París va apostar per l’euro i un banc central comú amb l’esperança de flexibilitzar la política monetària del Bundesbank. Alemanya, –un país en guerra psicològica amb si mateix des de l’Holocaust–, l’acceptà de bon grat per tranquil.litzar la resta d’Europa.

El segon objectiu de l’euro fou el de disciplinar els polítics del sud d’Europa. Totes les enquestes mostren una forta correlació entre europeisme i nivell de desconfiança dels europeus cap als seus polítics estatals. Als països satisfets amb el funcionament de les seves pròpies institucions, l’interès per reforçar la UE ha estat sempre baix. Entre britànics, escandinaus i, el cas més extrem, els suïssos, Europa només té sentit com un espai d’intercanvi comercial pacífic. Al Mediterrani, en canvi, la UE ha estat entesa com el gran o fins i tot l’únic instrument per acabar amb la corrupció, el clientelisme i la ineficàcia dels polítics autòctons. Els catalans, a més a més, imaginen Europa com l’únic contrapès plausible al monstre espanyol.

Amb l’euro els italians van intentar lligar els seus representants (i a si mateixos) de caps i peus. Ho van encertar en dues coses. L’euro va acabar amb la tendència inflacionista de la lira. I, amb més èxit (o auto-disciplina) que Grècia, el pacte fiscal que acompanyava la moneda única va estabilitzar el deute públic italià. Avui en dia, un cop exclosos els interessos del deute, l’estat italià té superàvit fiscal.

Aquella obsessió fiscal i monetària no s’estengué, però, a cap altra reforma institucional o econòmica de pes. A Alemanya Schroeder va reformar el mercat laboral. A Itàlia, com a la resta de l’Europa mediterrània, la bonança d’uns tipus d’interès baixos només va servir per endarrerir els canvis estructurals. El sector industrial del nord d’Itàlia és encara de primera magnitud. En termes reals, la renda per càpita de la Llombardia és tant o més alta que l’alemanya. Tanmateix, la hiperregulació italiana ha desincentivat la creació de grans empreses i ha ofegat el dinamisme innovador precisament quan la globalització econòmic els fan més necessaris. Com a Espanya, el mercat laboral té una estructura dual amb treballadors permanents d’una banda i treballadors precaris de l’altra. Com a Espanya, la fiscalitat és perversa: les transferències al Sud són un pou sense fons; el frau fiscal és escandalós. I la resistència interna al canvi és immensa. El 1999 uns desconeguts van assasinar Massimo d’Antona, un assessor del govern de centre-esquerra de Prodi encarregat de reformar el sistema laboral. Tres anys després van matar Marco Biaggi, un professor de dret que havia rebut la mateixa missió per part de Berlusconi.

La manca de reformes ha tingut uns efectes devastadors sobre la competitivitat italiana. Des de 1999, l’augment de la productivitat ha estat negligible. En canvi, mentre que a Alemanya els costos laborals no han variat, a Itàlia han crescut un 30% (com a França i lleugerament per sota d’Espanya). La taxa de creixement anual a Itàlia s’ha mantingut per sota del 1% durant els darrers catorze anys .

Abans de l’euro, Itàlia corregia el desajust entre productivitat i salaris devaluant la lira. França i Espanya feien el mateix. Els salaris reals queien, les exportacions no patien i l’atur no es desbocava. Naturalment, aquesta solució era a l’arrel del desgavell (o manca d’auto-disciplina) que els italians (i els mediterranis) van voler corregir amb la introducció de l’euro.

Encotillada per l’euro, Itàlia té ara tres opcions. La primera és reformar-se i encetar el camí de la devaluació interna, reduint costos i salaris. Aquesta hauria estat la segona fase, ara implausible, d’un govern Monti o, com diuen alguns, el “full Monti”. La segona, preferida per l’esquerra italiana, passa per l’expansió fiscal de la mà d’Alemanya. Aquesta via, que no pot resoldre cap problema de fons, només passarà si es donen dues condicions improbables: la derrota improbable de Merkel al setembre; el convenciment al nord d’Europa que la nova despesa no es convertirà en una transferència constant de diners al Sud com la que Milà paga a Nàpols cada any. La tercera, amb la que juguen Berlusconi i Grillo amb una retòrica inflamable, passa per reconèixer que Europa no pot disciplinar Itàlia i que cal tornar a la lira. Tot plegat, un autèntic laberint sense cap Teseu a la vista.

Advertisements
This entry was posted in Italia. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s