Manca de recursos o mala gestió? Les causes econòmiques de la insatisfacció catalana amb les prestacions de la Generalitat

Després de publicar el meu blog de 7 de gener sobre qualitat dels serveis públics de les comunitats autònomes on relacionava la satisfacció dels ciutadans amb el saldo fiscal (i, per tant, amb el nivell de recursos) dels governs regionals, alguns dels meus lectors han criticat les meves conclusions adduïnt que, per volum de pressupostos i en termes per càpita, Catalunya és la quarta comunitat autònoma, després de Navarra i el País Basc i just per sota d’Extremadura. I que, per tant, (1) no hi ha greuge fiscal i (2) la insatisfacció catalana no es deu a una hipotètica manca de recursos sinó a la mala gestió de la Generalitat o, pitjor encara, a una mena d’histerisme col.lectiu que atenalla els catalans i que du el nom de victimisme.

Aquests apunts examinen aquest problema directament fent servir dades sobre despesa autonòmica i confirmen que, al darrera de les avaluacions catastròfiques de la Generalitat hi ha, per damunt de tot, un problema gravíssim de manca de diners.

DESPESA AUTONÒMICA

D’acord amb la taula que reprodueixo a sota, publicada a Libertad Mercado (part de l’entorn de “Libertad Digital”) i treta de la comptabilitat publicada per l’administració de l’estat, Catalunya és, efectivament, la número quatre en despesa per habitant:

Taula 1

DESPESA AUTONÒMICA COMPARABLE

El problema de la Taula 1, però, és que la comparació de la despesa pressupostada per cada comunitat autonòma no es pot fer directament per, com a mínim, quatre raons:

(1) Competències diferents.

No totes les comunitats autònomes tenen les mateixes competències. Tot i que sanitat i educació, que constitueixen el gruix de la despesa autonòmica, han estat traspassades a totes les autonomies, no ha estat així amb altres serveis. Catalunya, per exemple, és responsable de justícia (presons) i policia. De fet, a l’Estat espanyol només tres autonomies tenen el seu propi cos policial.

(2) Pràctiques comptables.

Els pressupostos no inclouen les mateixes partides pressupostàries. Per exemple, al seu pressupost de despesa, la Generalitat inclou les transferències finalistes que van des de l’Estat als ens locals. Cap altre comunitat autònoma ho fa.

Un cop excloem les competències no traspassades a altres autonomies i ajustem pels princips comptables de cada comunitat, la despesa per càpita i els rankings són completament diferents. La Taula 2 reprodueix la despesa total comparable a totes les autonomies, la despesa per càpita i la despesa com a proporció del PIB regional. Les autonomies estan ordenades per despesa per càpita i la quarta columna reprodueix els rànkings de la Taula 1 a efectes comparatius.

La despesa mitja per habitant a Catalunya va ser de 3.169 euros – uns 2.200 euros per sota de Navarra i uns 1.000 euros menys que a Extremadura. Això fa passar Catalunya de número 4 (a la taula 1) a número 13 al rànking. La diferència es fa encara més extraordinària quan comparem la despesa total com percentatge del PIB regional. D’una banda hi ha sectors públics sobredimensionats: Extremadura, amb el 24,8%, a Castella-La Manxa, el 21,7%; a Andalusia, el 18,3%. De l’altra banda, i ben bé a la cua, la Generalitat, amb una despesa equivalent al 9% del PIB de Catalunya.

Taula 2

(3) Preus relatius.

La Taula 2 presenta la despesa autonòmica en termes nominals. Tanmateix, ni la renda per càpita és la mateixa ni els costos de la provisió de béns i serveis són els mateixos. El lloguer d’unes oficines o el cost de construir un centre d’atenció primària no són iguals a l’Eixample que a Mèrida. El mateix salari d’un metge del sistema públic no compra la mateixa cistella de béns al supermercat a Hellín que a Madrid. En una paraula, la mateixa quantitat de diners no té el mateix valor real a totes les autonomies i, per tant, cal ajustar els pressupostos als preus relatius de cada autonomia per determinar quina és la capacitat de despesa real a cada comunitat. D’acord amb els càlculs de FUNCAS, la fundació de recerca de les Caixes d’Estalvi d’Espanya, per exemple, els preus a Catalunya són un 13% més alts que la mitja estatal i els d’Andalusia un 10% més baixos.

La Taula 3 ajusta la despesa nominal (columna 1, treta de la Taula 2) en termes de paritat real de compra. Un cop dut a terme aquest ajust, la despesa pública per càpita de Catalunya baixa a la posició número 15. Potser, seguint la constitució espanyola, totes les autonomies són iguals. Amb les dades a la mà, però, algunes són més iguals que altres.

Taula 3

(4) Dèficit de despesa directa per part de l’estat central.

La comparació de despesa pública entre comunitats autònomes té un problema afegit de difícil solució. L’administració pública de l’estat no tracta de forma equitativa les comunitats autònomes en aquella despesa en matèries sobre les que té competència exclusiva o dominant.

El cas més evident i indiscutible, malgrat el que pugui publicar la premsa de Madrid i malgrat les declaracions de ministres i vicepresidents, és el de la inversió pública. La població catalana és el 16% de la població estatal. L’any 2011 va rebre el 8,4% de tota la inversió estatal. Com a conseqüència d’aquest dèficit sistemàtic, l’estoc de capital públic a Catalunya és un 27% menor que la mitjana estatal. Lògicament, la Generalitat ha de substituir part de la manca d’esforç inversor de l’estat central i això encara redueix més la capacitat de despesa de l’administració catalana en les seves competències.

DESPESA PÚBLICA I SATISFACCIÓ DELS CIUTADANS

Fetes aquestes consideracions sobre la despesa autonòmica, és possible examinar la relació entre satisfacció ciutadana i despesa pública. Com que l’enquesta de la Direcció de Política Regional de la UE recull l’opinió dels ciutadans sobre sanitat, ensenyament i policia, aquí analitzo la despesa pública sanitària a nivell regional amb el nivell de satisfacció dels ciutadans.

Per calcular la despesa pública sanitària, cal sumar:

1/ la despesa traspassada a les comunitats (un total de 58.961 milions d’euros l’any 2009);

2/ la despesa autonòmica pagada directament per l’estat a través de les dotacions de complementarietat i insularitat (uns 655 milions d’euros);

3/ i la despesa pública sanitària de l’administració pública estatal, regionalitzada en funció de la distribució dels seus funcionaris (central, judicatura i forces armades) a cada autonomia; aquesta despesa va ser de 3.596 milions l’any 2009 – n’excloc la despesa de mútues d’accidents de treball (1.505 milions) perquè és difícil territorialitzar-la.

La Taula 4 indica la despesa sanitària autonòmica per càpita (columna 1), la despesa sanitària pública total (autonòmica més complements més central territorialitzada) per càpita (columna 2), i la despesa sanitària pública total després d’ajustar-la per preus relatius (columna 3).

Taula 4

Amb les dades de la Taula 4, podem contestar la qüestió que motiva aquest comentari: es basa la insatisfacció catalana en raons objectives, de manca de recursos? O és el resultat de la mala gestió administrativa o, fins i tot, d’un victimisme secular? El primer gràfic que reprodueixo correlaciona el nivell de satisfacció amb la sanitat pública amb la despesa total no ajustada (columna 2 de la Taula 4). La correlació és de 0,68 i, en una regressió linial, el r-quadrat és 0,44. A més recursos, més satisfacció.

Figura 1 -- 13 de gener

La figura 2 examina la correlació entre satisfacció i despesa ajustada per preus relatius. La dispersió és més gran (i l’índex de correlació és de 0,48), però l’estructura de les dades és transparent. El nivell de recursos continua determinant la satisfacció de l’opinió pública a cada regió. Fixem-nos, a més a més, que hi ha tres regions (Extremadura, Castella-La Manxa i Castella-Lleó) que tenen uns recursos molt elevats (per sobre dels 1.700 euros en termes reals) i uns nivells de satisfacció baixos relatius a la seva capacitat de despesa. Aquest fet sembla demostrar un grau d’ineficiència considerable.

Figura 2 -- 13 de gener

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

4 Responses to Manca de recursos o mala gestió? Les causes econòmiques de la insatisfacció catalana amb les prestacions de la Generalitat

  1. martí Lloveras i serracanta says:

    Carles: la única pega que hi ha és la longitud de l’argument, per poder treure’ns de sobre els borinots demagogs. gracies per l’estudi. (M’ha arribat pel Twitter)

  2. Xavier P. says:

    Moltes gràcies per l’estudi Carles. Ja fa molts dies que pensava que calia un anàlisi en aquests termes. Un té la percepció que les coses no quadren. Realment les autonomies que no han complert el seu objectiu de dèficit són les més ineficients o més malgastadores ? Pot ser que realment s’ens demani un esforç de reducció de despesa comprometedor i fora de mida ? Com és que moltes autonomies han pogut assolir els objectius de dèficit i d’altres no ?
    Curiosament: Madrid, Catalunya, Balears, la Comunitat Valenciana i Múrcia tenen la despesa autonòmica per habitant més baixa de l’estat el 2011. Balears, Catalunya, C. Valenciana, Madrid i Múrcia són els que tenen (2005) els dèficits fiscals més alts. Les Comunitats amb dèficits més alts el 2012 han estat, per ordre: País Valencià, Múrcia, Andalusia, Catalunya i Balears. Madrid aconsegueix un superàvit de l’1%.
    És casual que les comunitats amb menys despesa per càpita (2011) siguin les que ténen més dèficit fiscal (2005) i els majors dèficits pressupostaris (2012) ? Què fa que la comunitat de Madrid tingui superàvit el 2012 ?
    La intuició (a demostrar) em diu que el finançament insuficient d’aquestes comunitats està clarament en l’orígen del problema i no pas la ineficiència en la gestió. Com és que la comunitat de Madrid surti tan ben parada, tot i “tenir dèficit fiscal” ?

  3. Jordi Carmona says:

    Carles, sempre m’ha semblat una greu discriminació que els diferents índex de preus entre comunitats no es tinguin en compte en coses com les taules de l’impost de la renda. Segons el que dius un andalús que guanya 900 és igual de ric que un català que guanya 1.130, però el català paga bastant més en concepte d’impost de la renda. He vist publicacions de taules de variacions interanuals de l’IPC globals i per comunitat, però no he sabut trobar cap publicació que parli dels IPC comparats entre comunitats. On podria trobar-les?

  4. Federico López Gil says:

    I pel que sembla el grau d’ineficiencia de la nostra sanitat també es remarcable si es compara amb els de les Comunitats Autònomes de Madrid, País València i Balears que tenen nivells de despesa en sanitat per habitant ajustada per preus relatius semblants als nostres i nivells de satisfacció bastant més elevats. Gràcies.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s