La qüestió internacional (Publicat a l’ARA, 10 de setembre de 2012)

Ara que, per fi, la separació de Catalunya és a l’agenda política de manera explícita, cal debatre el procés d’integració plena de Catalunya dins la comunitat internacional. Aquesta qüestió, que Espanya voldrà utilitzar per bloquejar les nostres aspiracions nacionals, gira al voltant de tres problemes que examino tot seguit.

1. La regulació del dret a l’audeterminació. Des de 1960 les Nacions Unides han reconegut el dret a l’autodeterminació per a territoris colonials i per a pobles sota una situació d’explotació o subjugació completes. Catalunya no entra dins d’aquestes categories. Tanmateix, la seva constitució com a estat independent no vulneraria cap norma internacional perquè, com va indicar el Tribunal Internacional de Justícia en una opinió emesa l’any 2010 sobre la secessió de Kosovo, fins i tot quan no atorga explícitament el dret a autodeterminar-se, el sistema jurídic internacional no prohibeix l’exercici de l’audeterminació.

2. El reconeixement internacional. Com indica la Convenció de Montevideo de 1933, una entitat es constitueix en estat d’acord amb el dret internacional quan té un territori i una població estables i un govern capaç de governar-los i quan pot actuar com a estructura independent i sobirana respecte a altres estats. Fixem-nos que no cal el reconeixement per part d’altres estats per ser un estat de ple dret. Per això mateix, les repúbliques bàltiques van passar a ser estats un cop es van declarar independents i abans que cap altre estat les reconegués com a entitats sobiranes. Per tant, una simple declaració d’independència convertiria Catalunya en un estat independent.

Naturalment, ser reconegut internacionalment no deixa de ser essencial (tot i que és posterior a l’acte de sobirania) tant per poder operar com una entitat normal al món com per poder ser membre d’organitzacions internacionals. Obtenir el reconeixement d’altres països és, però, una qüestió estrictament política i diplomàtica, que requereix dues coses: un procés d’independència pacífic, democràtic i legítim per deixar sense arguments als qui s’hi oposen; i el treball intel.ligent i pacient del govern de la Generalitat per crear una xarxa d’amics (com ara els grans estats europeus i els Estats Units) que acceptin un fet consumat (i que entenguin que Catalunya serà una democràcia estable i pròspera i un aliat estable).

3. La pertinença a la Unió Europea. En el debat sobre la independència, la majoria dels catalans semblen apostar per ser un nou estat d’Europa (i, més exactament, de la UE). I aquí la pregunta és si una Catalunya independent passaria a ser admesa automàticament a la UE o si, en canvi, Espanya podria vetar-ne l’admissió. Com que no hi hagut mai cap ampliació interna de la UE, no tenim cap precedent que ens permeti respondre aquesta qüestió amb certitud.

Hi ha veus optimistes que creuen que, en aplicació de la Convenció de Viena de 1978 sobre successions d’estats als tractats (art. 34), Catalunya se subrogaria automàticament en la posició d’Espanya i passaria a ser part de tots els tractats i organitzacions a les que pertany l’Estat espanyol. Personalment, ho dubto. La Convenció de Viena es refereix a tractats internacionals. Les organitzacions internacionals són diferents: els seus membres s’autoregulen diàriament i, naturalment, volen decidir qui són els seus socis. Ara bé, això no vol dir que calgui ser pessimistes. Primer, Espanya és (i serà) un país políticament feble a Europa, amb poca capacitat de veto permanent. Segon, hi ha actors importants (des d’estats a grans multinacionals) poc interessats a tenir un forat negre en una economia, com la catalana, de la grandària de Portugal. Tercer, és veritat que pertànyer a la UE té aventatges importants (un mercat unificat i una protecció tàcita contra la voluntat de reabsorció d’Espanya), però es pot prosperar fora de la UE: els millors estats d’Europa (Noruega i Suïssa) no en són membres; és possible mantenir els mercats oberts amb Europa i el món mitjançant una xarxa de tractats bilaterals; i, de fet, el mateix euro és un cotilla amb efectes cada cop més discutibles.

Al capdavall, resoldre l’encaix internacional de Catalunya dependrà de la nostra capacitat d’explicar fora la naturalesa del conflicte polític (no només fiscal) existent, de defensar el tarannà pacífic i europeu del país i de generar una xarxa d’aliats. Com deia el president Mas fa escassament una setmana, la sobirania no és un joc de nens. Efectivament, perquè no ho sigui, ara li toca a la Generalitat liderar aquest procés cara enfora de manera explícita i creïble.

Advertisements
This entry was posted in Catalunya -- Referendum, European Law, European Union, Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s