Contràriament a l’exageració que han fet servir la gran majoria dels mitjans a l’hora d’interpretar la reunió del Consell Europeu de la setmana passada, els acords en matèria bancària i fiscal que van consensuar els líders europeus es poden resumir amb dos adjectius: modestos i ambigus.
És cert que en l’àmbit bancari Espanya ha aconseguit una victòria relativa. El fons europeu d’estabilització financera es podrà utilitzar directament (i no a través de l’estat, com havia estat acordat feia poques setmanes) per recapitalitzar els bancs en fallida. Ara bé, aquesta mesura, dirigida a reduir el deute públic i la prima de risc espanyols, només entrarà en vigor un cop s’estableixi un sistema de supervisió bancària a nivell europeu i, per tant, no abans de finals d’aquest any. Mentrestant, l’estat espanyol haurà d’endeutar-se directament i traspassar els diners als bancs. És per això que el govern espanyol, amb el seu tacticisme habitual d’efectes explosius als mercats, ara vol, només acabada la cimera, endarrerir el rescat bancari el màxim possible. En tot cas, fins i tot amb aquesta nova solució de finançament, Espanya (i tota la Unió) continuarà sent responsable del deute bancari (en proporció al seu pes econòmic a Europa) i, per tant, n’hi haurà prou amb la fallida d’altres bancs europeus (per exemple, francesos) perquè l’estat espanyol acumuli un deute públic extraordinari.
Més enllà de la concessió feta in extremis al govern espanyol, que ha jugat de forma implacable l’amenaça d’una explosió nuclear (l’única cosa que saben fer els governs i polítics incompetents), l’acord europeu reforça, desafortunadament al meu entendre, el principi de rescat públic dels bancs. Amb la crisi, i tant a Europa com als Estats Units, els bancs han rebut, en nom del risc sistèmic que suposa la seva fallida, un tracte diferencial. En comptes d’una economia de mercat amb regles idèntiques per a tothom i on qualsevol empresa privada que fa fallida ha de liquidar el seu negoci, hem consagrat un sistema desigual on algunes organitzacions mantenen vincles directes i privilegiats amb el poder polític. Uns vincles que tenen efectes econòmics perjudicials perquè aquestes empreses utilitzen les seves connexions polítiques per entorpir el principi de lliure competència.
L’acord bancari té una dimensió positiva, almenys potencialment. El Consell Europeu s’ha compromès a establir un mecanisme de supervisió europeu. Tanmateix, com que el llenguatge del document final és d’una gran vaguetat, aquesta supervisió podria anar des d’una comissió amb representació paritària de tots els estats, — la típica olla de cols de la UE on cada estat procura defensar el seu tros de territori i fer contents a les seves empreses “nacionals” –, a una agència reguladora independent, inserida en el BCE.
Una agència independent podria trencar la relació simbiòtica entre estat i bancs que ha caracteritzat Espanya, on els polítics col.loquen els seus amics (o a si mateixos) als consells d’administració dels bancs i on els bancs capturen o intenten capturar els polítics. No em refereixo solament a les caixes, tot i que aquest és el cas més conegut, sinó a tot el sistema bancari en general. Juntament amb la tendència dels darrers anys a la concentració del negoci bancari, aquestes connexions tenen un efecte pervers sobre l’economia. Augmenten la possibilitat d’una economia especulatiu perquè, sabent que el seu banc compta amb el suport públic i és massa gros com per deixar-lo caure, el banquer cau fàcilment en la temptació de recolzar operacions amb un alt component de risc. Aquest ha estat el cas de la bombolla immobiliària dels darrers vint anys que ara els contribuents, espanyols i no espanyols, han de netejar amb els seus impostos.
Si l’acord en l’àmbit bancari inclou algunes passes adequades (tot i que necessitades de concreció), en l’àmbit estrictament fiscal, la cimera no s’ha desviat gaire del statu quo. En primer lloc, el Consell Europeu ha promès un increment de despesa (en infraestructures) equivalent al 1 per cent del PIB europeu. Aquesta és una proposta de tall Hollande que recorda el pla E de Zapatero i que tindrà un impacte menor.
En segon lloc, els líders europeus han acordat utilitzar el sistema europeu d’estabilització financera “d’una manera flexible i eficient per estabilitzar els mercats dels estats membres”. Aquesta clàusula ha estat celebrada a la perifèria europea com un gran èxit de Monti perquè se suposa que redueix la condicionalitat estricta (és a dir la intervenció des del nucli director d’Europa) que venia associada amb la compra europea de deute públic dels països rescatats. Tanmateix, jo no hi veig altra cosa que una fórmula absolutament etèria que, a més, s’estavellarà contra l’estructura constitucional alemanya.
Carles Boix 